HISTÒRIA DE L'INSTITUT
INSTITUT JAUME VICENS VIVES - CRÒNICA D'UN SEGLE I MIG
El text següent recull un article de l'Enric Mirambell i Belloc escrit per a la celebració del 150è aniversari de l'Institut l'any 1996
Antecedents històrics i precedents immediats
La creació de l'Institut
La biblioteca adscrita a l'Institut
Competitivitat i bona administració
Política i docència
Categoria administrativa i convivència amb la Universitat
Visita reial i restauració dinàstica
Experiment del telèfon
Configuració de l'edifici i modernització de l'ensenyaments
L'observatori metereològic
Innovacions científiques i millores materials
La pèrdua de dos catedràtics destacats
Continuen les obres de readaptació
Concurrència d'ensenyaments
L'Estat finança totalment l'Institut
Contenciós amb l’lnstitut de Figueres
Alumnes i professors
Reivindicació d'un nou edifici
Projecció ciutadana
Alumnes destacats opinen sobre el seu Institut
Notable increment de l'alumnat i més presència femenina
Els tràgics anys de la Guerra
La difícil recuperació
Normalització i posterior expansió
EI llarg camí vers el nou edifici


Antecedents històrics i precedents immediats

A començaments del segle XVIII Girona havia perdut la seva Universitat, i a mitjan segle es clausurava el col·legi de jesuïtes, com a conseqüència de la dissolució de la Companyia. Aquest dos fets havien incidit de manera molt ne­gativa en la vida cultural i docent gironina. Com a única institució educativa de cert relleu només quedava a la ciutat el Seminari diocesà, el qual s'havia instal·lat precisament en l'edifici que els jesuïtes havien hagut d'abandonar.

L'agitada situació política del país que, com és natural, havia d'incidir molt directament en la vida ciutadana, dificultà durant moltes dècades els plantejaments sobre l'organització docent i la creació dels centres educatius que la societat necessitava per formar les noves generacions.

Els llargs anys d'interrupció de la normalitat que representà la Guerra del Francès -amb el terrible setge que patí la ciutat-, el llarg període d'ocupació i la penosa, llarga i difícil recuperació obstaculitzaren tota mena de plantejament educatiu.

S'hi afegí la inestabilitat política i administrativa que caracteritzà bona part de la nostra història del segle XIX. La guerra carlina trencà, durant un bon espai de temps, la convivència cívica, no només pel que fa a les ac­cions bèl·liques, que vessaven molta sang arreu del país, sinó també enrarint l'ambient social en els més diversos nivells.

La desamortització de Mendizábal contribuí també a encendre els ànims i a obrir nous camps d'enfrontament, barrejant-se la defensa dels més elevats i nobles ideals amb la dels més prosaics i vulgars interessos econòmics.

EI Seminari, que era -com ja hem dit- l'únic centre docent, servia tam­bé de caixa de ressonància de les inquietuds i neguits que movien la societat civil i eclesiàstica. Diferents vegades els governants i polítics mostraren la seva preocupació per les ideologies que s'incubaven en el centre docent. Sovint prenien mesures coercitives per controlar l'activitat dels seminaristes i dels seus professors, i van arribar, fins i tot, a interferir-se en els plans d'estudis. Més encara, suprimien temporalment les activitats docents.

En començar la dècada dels quaranta, el país oficialment vivia en pau, però la passada Guerra Civil havia deixat molt viu un pòsit de passions i interessos que incidia fortament en la vida ciutadana. Alguns clergues i seminaristes havien participat molt activament en aquella guerra, i una bona part d'aquells que no havien pres les armes també havien exterioritzat la seva ferma adhesió a la causa dels carlins.

La correspondència mantinguda entre el Govern Civil i el Bisbat posa de manifest la preocupació que sentia el Jefe Político per les activitats dels professors i alumnes del Seminari. EI Governador no s'està de dir que durant la passada Guerra el Seminari es va distingir per inculcar l'esperit de facció, i, en conseqüència manifesta a l'autoritat eclesiàstica que el centre ha de ser clausurat. Per qüestió política, el representant d'un govern liberal pretén tancar l'únic centre docent que funcionava en el territori de la seva demarcació; i un representant de la monarquia catòlica intenta suspendre l'activitat del centre de formació dels futurs sacerdots.

Tot i que la seu era vacant, el governador eclesiàstic tingué prou força i valentia per oposar-se al governador civil i mantenir obert el Seminari. Però el cap polític pretén encara impedir que determinats professors imparteixin classes, i intenta aconseguir que es limiti la docència a les matèries exclusivament religioses, al·legant que les altres disciplines ja es podran estudiar a l'Institut d'immediata creació. Aquest darrer detall ens pot fer pensar que hi podria haver un motiu de caràcter polític en la creació del nou Institut.

Però encara durant molts anys, el Seminari continuaria rebent alumnes que hi cursarien per lliure els estudis de batxillerat, i després els convalidaven mitjançant exàmens oficials a l'Institut. Sigui quin sigui el rerafons de la qüestió, el cas és que Girona tindria el seu Instituto Provincial Gerundense, promogut pel municipi, amb el suport de la Diputació Provincial i del Governador Civil.

L'any 1841 Girona era una petita ciutat que no passava dels 10.000 habitants. L'urbs era totalment emmurallada. Estava sotmesa a les dues tradicionals amenaces: els setges i els aiguats. L'any 1843 patiria una de les més terribles inundacions de la seva història, i també el darrer del llarg seguit de setges que la ciutat havia hagut de suportar. Aviat es faria palesa la inutilitat de les muralles i se'n començaria a gestionar la desaparició, per tal de facilitar la lliure expansió urbanística. Però les muralles es mantindrien dempeus encara durant mig segle, i les inundacions s'anirien succeint per espai de més d'un segle. En la dècada anterior, en decretar-se la divisió administrativa d'Espanya, Girona havia estat designada capital de la província que prenia el mateix nom. Aquest fet incidiria favorablement en el desenvolupament de l'activitat política i administrativa de la ciutat, i en el creixement i en les característiques de la seva població.

EI naixement del nou Instituto Provincial Gerundense no seria aliè als nous corrents que s'albiraven en la nostra societat. Aquell primer Institut havia de ser el precedent immediat del que, amb una projecció més àmplia, es crea­ria l'any 1845, i del qual s’ha celebrat el cent cinquantè aniversari.

EI centre que es creava l'any 1841 era força diferent del que seria des­prés l'Institut que aniria canviant de denominació oficial i de pla d'estudis, però que mantindria la constant de servir de pont entre l'ensenyament elemental que es dóna a l'escola primària i el de nivell superior que s'imparteix a la Universitat.

L' Instituto Provincial Gerundense era un complex cultural on s’impartien les més diverses disciplines, que s’estenien a tots els nivells docents, llevat de l'universitari. Allí hi cap l'escola de pàrvuls, la d'adults I la normal (no encara amb el sentit que després tindrà aquesta denominació); s'hi imparteixen les més variades assignatures, tant de caràcter científic com humanístic. Hi havia, a més, les càtedres suplementàries de ball, de música i d'esgrima. Considerant com a assignatures bàsiques el Llatí i la Retòrica, es preveia que la matrícula d'aquestes dues matèries fos gratuïta per aquells que no tinguessin dis­ponibilitats econòmiques. EI 23 de setembre de l'esmentat any 1841, s'anun­ciava la inscripció prèvia i l'obertura del primer curs, l'acte inaugural del qual se celebraria el dia primer del mes de novembre. L'anunci de creació del nou cen­tre es publicava en el suplement al número 114 del Boletín Oficial de la Pro­vincia, s'ordenava a tots els alcaldes de la província que hi donessin la màxi­ma difusió i se’ls amenaçava, si no ho feien, amb una multa de 500 rals.

Les obres d'adaptació dels locals no permetien començar el curs el pri­mer d'octubre, com es prometia fer-ho en cursos successius. Excepcionalment, aquell primer curs començaria el primer de novembre. Es dóna tot el quadre d'ensenyaments que s'impartiran, com també el nom dels professors amb els que es compta per cada assignatura. EI preu de la matrícula és de 80 rals anuals, que es podrien pagar en dos terminis. Els assistents a les escoles de pàrvuls i d'adults no havien de pagar matrícula.

S'especificava que les ensenyances que es donarien en el centre servirien per accedir als estudis universitaris. Es projectava que hi hagués alum­nes interns i a mitja pensió. Pagarien, respectivament, 200 i 100 rals al mes. En aquestes quantitats s'incloïa la matrícula. La feina de repassar, rentar i planxar la roba dels interns podrien fer-la les famílies o anar a càrrec del mateix centre; en aquest cas, es pagarien 10 rals al mes.

S'especifica amb tot detall el vestuari i parament que haurien de portar els interns. En la llarga llista hi consta: un catre, una tauleta amb calaix -que tingui clau i pany-, una estora, un barrilet d'aigua, palangana -amb el correspo­nent trípode-, un orinal amb tapa, una ampolla per aigua potable, un vas per beure i un altre per rentar les dents... Especifica també totes les peces de ves­tuari, tant l'interior com l'exterior. En l'extensa llista hi figura la levita i la gorra. Cal dir que el vestuari a què es referia era exclusivament masculí. No es comptava amb la possibilitat que hi hagués alumnat femení.

La comissió promotora, la presidia l'alcalde Joan Urgell i hi tenien re­presentació el Govern polític de la província i la Diputació.

La seu d'aquell primer Institut seria el desamortitzat convent de caput­xins, situat al capdamunt del carrer de la Força, edifici que el govern destinava a fins educatius i que en un futur albergaria successivament el Col·legi d'Hu­manitats, l'Institut de Segon Ensenyament, l' Instituto General y Técnico i l'Ins­tituto de Enseñanza Media, fins l'any 1966. Posteriorment, en passar l'edifici a titularitat municipal, encara continuaria allotjant entitats de caràcter cultural. En la seva primera destinació, l'antic convent del carrer de la Força no només ha­via d'encabir l'Institut, sinó tots els centres educatius que fins aquell moment eren situats en diversos edificis escampats per la ciutat. Es pretenia reunir-los tots en un sol local per tal d'evitar la pèrdua d'esforços i el descontrol que ori­ginava la dispersió. En la disposició oficial de concessió de l'immoble figura una clàusula que obligava a donar-li l'esmentada dedicació, advertint que en cas d'incompliment es revocaria la concessió.

Era qüestió de no perdre temps i de no deixar passar el termini fixat, que realment era molt breu. Però l'Ajuntament estava molt interessat en el projecte i moltes famílies gironines demanaven i reclamaven insistentment aquell servei. La Comissió promotora era l'encarregada de reclutar el professorat i de nome­nar el personal que hauria d'ocupar els càrrecs directius, d'establir els plans d'estudis, designar els mètodes i textos, organitzar el treball, tot reglamentant i inspeccionant la labor docent.

Un estricte reglament definia els drets i les obligacions del professorat. La majordomia tenia com a missió regir l'economia del centre, i cada sis mesos havia de rendir comptes. Amb rapidesa es condicionà mínimament el local i es disposà tot el necessari per començar el curs. Mentre no es dispo­sava de les oficines instal·lades en el propi local, les inscripcions de matrícula pel primer curs que anava a començar s'havien de formalitzar a la secretaria que, provisionalment, se situava al número 79 del carrer de les Sabateries Velles, a l'oficina de farmàcia de la qual era titular el doctor Josep LLach i So­liva, secretari del novell centre educatiu.

EI primer director d'aquell Institut fou el doctor Joaquim Martínez, que era a la vegada secretari de la Comandància Militar. I el ja esmentat doctor Llach i Soliva en va ser el secretari.

Tal com s'havia previst, el primer de novembre de 1841 se celebrà, amb tota solemnitat, l'acte d'obertura de curs, que coincidí amb l'acte inaugural del nou Institut. Les autoritats, corporacions, junta promotora, i altres convidats es reuniren a la Casa de la Ciutat, des d'on es dirigiren a l'antic convent de ca­putxins. Formaven una vistosa comitiva, que era precedida pels macers del municipi i l'acompanyava la banda de música de la Milicia Nacional. L'itinerari seguit a l'anada va ser pel camí més dret; però de retorn es passà per la plaça de la Catedral, baixada de les Caputxines, carrers de la Barca, Calderers i Ballesteries, plaça de les Cols, carrer d'Abeuradors i plaça del Vi. Encara fal­taven uns quants anys per veure perllongada la plaça de les Cols fins a la pujada del pont, i convertida en Rambla de la Llibertat. La solemne cerimònia, celebrada a l'interior de l'edifici del nou Institut, començà amb la lectura de l'acta de constitució del nou centre. A continuació el president de la Comissió promotora pronuncià la fórmula: «En nombre de la provincia y de su inmortal capital representadas ambas por el voto unánime de esta Excma. Junta de Autoridades y de las demás corporaciones que solemnizan este acto, abro el Instituto Provincial Gerundense e invito al cuerpo de profesores y a su director a que, desde mañana, den principio a sus respectivas tareas». I a continuació, el secretari llegí les orientacions que informarien el nou curs, i el director pro­nuncià el discurs inaugural. La banda de música amenitzà l'acte amb un breu concert.

Uns detalls referents a la convocatòria d'oposicions per cobrir la plaça de mestre d'adults ens donaran idea de com s'organitzava l'ensenyament i de com eren retribuïts els professors. EI qui fos nomenat hauria d'impartir classes de primera i de segona educació, en les disciplines de llegir, escriure i ortografia. EI sou seria de 6.000 rals anuals, pagats degudament per mensualitats. Molt curiós és el reglament que afecta el càrrec de «ayo externo». La seva feina es definia amb els més mínims detalls. Els dies de classe, amb l'anticipació con­venient, havia de recollir tots i cadascun dels alumnes a les seves respectives cases i acompanyar-los fins a la classe. A la sortida de la darrera classe els havia de retornar a llurs domicilis.

Els dies de festa de precepte els havia d'acompanyar a Missa a la Cate­dral i a la sortida portar-los a passejar pels entorns de la ciutat; posteriorment, retornar-los a casa, passant, ordenadament, pels principals carrers de la ciutat. A l'estiu, l'esmentat funcionari hauria d'ocupar els alumnes en el passeig, la pràctica de jocs i els exercicis gimnàstics. Els honoraris que hauria de rebre per aquesta tasca, que realment era intensa i extensa, són una mica difícils d'entendre. Des de cinquanta-cinc alumnes en amunt cobraria les tres quartes parts de la pesseta que cada alumne pagava en concepte de men­sualitat.

Aquell curs, començat amb tanta solemnitat i amb un protocol tan rigorós i organitzat amb tanta profusió de detalls, fou el primer -i també el darrer- d'aquell primer Institut de Girona. L’Institut, en el següent any acadèmic, deixaria pas a un centre més modest anomenat Colegio de Filosofía y Hu­manidades, que funcionaria sota el patrocini de la corporació municipal. Per aquesta segona etapa s'obria la matrícula l'onze d'octubre de 1842 i les classes començarien el primer del següent mes. Presidia la Comissió promotora el jutge Narcís de Sicars, personatge molt conegut en l'àmbit gironí de mitjan segle XIX. Continuaria exercint la secretaria el farmacèutic Llach i Soliva. La major part dels professors que havien integrat el Claustre del primitiu Institut continuaren la seva tasca docent en el nou centre, i també continuaren fent-ho en l'Institut que començaria a funcionar l'any 1845.

En aquest lapse de temps es crearen les Escoles normals per a la for­mació dels mestres, per una ordre de la Regència provisional del 13 de de­sembre del 1840. A Girona se li assignà una Escola masculina, que començà a funcionar el curs 1844-1845. D'acord amb el Reglament orgànic del 15 d'octubre del 1843, l'Escola Normal de Girona podia conferir els títols de mestre elemen­tal i de mestre superior. Com a escola de pràctiques se li agregava l'escola de nens que depenia de l'Ajuntament. EI primer director de la Normal gironina va ser Bru Barnoya i Xiberta, home d'extensa cultura, matemàtic i agrimensor. En el seu currículum consten els càrrecs d'arquitecte municipal i de regidor per l'Ajuntament de Girona. L'Escola Normal s’instal·là a l'antic convent de caput­xins, l'edifici que acabava de ser seu de l'Instituto Provincial, que ho era del Co­legio de Humanidades, i que ho seria, un any més tard, de l'Instituto de Se­gunda Enseñanza. En els tres cursos que hi ha entre l'Institut Provincial i l'Ins­titut de Segon Ensenyament, funcionà el Col·legi d'Humanitats, que es mantingué amb més o menys regularitat, en consonància amb la situació política i social del país. Així, la convocatòria del curs 1843-1844 no es fa pública fins el 23 de novembre, un cop «restablecida la normalidad en esta capital...» Recordem que els dies 18 i 19 de setembre, una avinguda del Galligants havia provocat l'en­sorrament d'una trentena de cases, en el barri de Sant Pere, i havia causat cent vint morts. A més, el mes d'octubre següent la ciutat fou assetjada pel general Prim, que l'ocupà el 9 de novembre.

Iniciada una època de tranquil·litat, l'alcalde Marquès De la Torre pu­blicava l'esmentada convocatòria, en el text de la qual es feia palès l'interès del govern municipal per la instrucció pública.

Aquest segon centre docent, d'una nova modalitat, anava totalment a càrrec del govern municipal, mentre que en el primer Institut hi aportaven la seva col·laboració la Diputació i els ajuntaments de la província, alguns dels quals no sense la pressió del Govern civil. En ocasió de crear-se aquell primer Institut, la Diputació havia acordat contribuir-hi amb el seu suport moral i amb la contribució pecuniària que permetés la seva penúria de recursos. Pel curs 1841-1842 la subvenció de la Diputació fou de 10.000 rals.

Alguns ajuntaments s'endarreriren en el pagament de la quantitat que, en un repartiment proporcional, se'ls havia assignat. Encara el 3 d'abril del 1845 una circular del Gobierno Superior Político de la Província reitera la reclamació que ja s'havia formulat amb anterioritat a alguns ajuntaments, als quals es com­minava amb la imposició d'una multa de 100 rals si, en el termini de deu dies, no lliuraven les quantitats que els tocava aportar per atendre l'anomenada «retribución de los profesores que fueron del instituto Provincial Gerundense».

Els ajuntament morosos i les quantitats que se'ls reclamava eren: Aja, 70 rals de bilió; Campelles, 152 rals; Ger i agregats, 109 rals; Guils, 56 rals; Llívia, 508 rals; Massanet de Cabrenys i Tapis, 609 rals; Olot 4.000 rals; Meranges i Giralt, 84 rals. Com que pels municipis de la Cerdanya es feia difícil liquidar en l'habilitació de Girona, se'ls autoritza, per una disposició del 5 de maig de 1845, a fer-ho a la dipositaria subalterna que funcionava a la vila de Puigcerdà.

Tot podria fer suposar que les dificultats econòmiques i el retraïment dels municipis comarcals haguessin estat la causa de la frustració de l'Instituto Pro­vincial Gerundense.

La creació de l'Institut

L'any 1845 es creen els anomenats Institutos de Segunda Enseñanza, d'acord amb el decret del 17 de setembre, que fixava el pla d'estudis. Els Instituts serien estatals, però amb la col·laboració de la Diputació Provincial. En la disposició oficial donada pel govern de la província, que estableix la cons­titució de l'Institut de Girona, es fa constar que el nou centre és una adaptació a la recent reglamentació del que «hasta ahora ha existido en esta capital, dirigido por el cuerpo municipal...». De moment, el centre tenia la condició de tercera classe i, per tant, només s'hi podien impartir els tres primers cursos de l'ensenyament secundari. Però ben aviat, per una disposició del dia 11 del mes de novembre, el Govern, d'acord amb la Diputació, l'eleva a la segona cate­goria, i d'aquesta manera queda autoritzat per cursar-hi cinc anys de la Facultat de Filosofia, estudis que donen accés a la Universitat.

EI termini per matricular-se en aquell primer any era del 4 al 15 de no­vembre. Els aspirants havien de presentar la partida de baptisme, que els seria retornada immediatament després d'haver-ne comprovat les dades. Recordem que no existia encara el Registre Civil, i per tant no es podia demanar la partida de naixement, com es farà més tard. Aquells alumnes que tinguessin realitzats estudis aptes per ser convalidats, d'acord amb el pla d'estudis del 17 de se­tembre de 1845, havien de presentar un certificat que ho acredités. No es po­dien considerar vàlids els estudis cursats en centres no autoritzats. A la provín­cia de Girona només té la categoria de reconegut oficialment l'Institut de la capital. Els Instituts de Figueres i de la Bisbal tenien sol·licitat el seu reco­neixement, però era encara pendent de resolució.

Els estudis de Filosofia i de Llatí cursats en els Seminaris eclesiàstics no es consideraven vàlids per les carreres civils. Si es volia que ho fossin, calia repetir-los en un centre civil autoritzat.

Les assignatures que s'integraven en el pla d'estudis oficials pels primers tres anys d'ensenyament secundari eren les següents:

Primer curs: Gramática castellana, Rudimentos de lengua latina, Ejer­cicios de cálculo aritmético, Nociones elementales de Geometría, Elementos de Geografía, Mitología y elementos de Historia General. Segon curs: Continua­ción de las lenguas castellana y latina, Sintaxis y principios de la traducción, Principios de Moral y Religión, Continuación de la Historia con especialidad de la de España. Tercer curs: Continuación de las lenguas castellana y latina, Ejercicios de traducción y composición en ambos idiomas, Principios de Psicología, Ideología y Lógica, Lengua francesa.

Aquell any 1845 començaren les classes de l'Institut ja amb caràcter oficial i amb un total reconeixement. En aquella avinentesa és quan realment comença la història del nostre Institut, que ha complert el primer segle i mig de la seva vida i que té com a antecedent el ja esmentat Instituto Provincial Gerun­dense de l'any 1841 i el Colegio Municipal de Humanidades, que en fou conti­nuador en els tres cursos següents.

EI decret de 17 de setembre de 1845 pretenia acabar amb l'anarquia que imperava en l'organització de l'ensenyament mitjà. Els instituts que impar­tien aquest tipus de docència eren creats i mantinguts per les institucions lo­cals, sense que una llei unificadora de criteris disposés la regularització de plans de treball i exigències de rendiment. L'article 57 de l'esmentada Llei preveia la creació d'un Institut en cadascuna de les capitals de província. També reglamentava la categoria que hauria de tenir cada centre, i, d'acord amb aquesta categoria, els cursos que s'hi podien impartir, així com les assig­natures que integrarien cada curs. Però, de moment, l'Estat no preveia el manteniment dels instituts amb càrrec als seus pressupostos generals, sinó que el confiava als mitjans propis de cada centre i a la suplència exercida per la Diputació de cada província. D'acord amb l'expressada disposició gover­namental, la Diputació venia obligada a suplir les deficiències dels ingressos que en concepte de matrícules, expedició de títols, rendes de memòries, fundacions i obres pies, corresponguin a cada Institut, per tal de cobrir les des­peses del seu funcionament. Cal dir que la Diputació de Girona es mostrà ben disposada a complir aquesta obligació. Llevat d'alguns moments crítics, la relació entre la corporació provincial i la direcció de l'Institut fou positiva.

Ens consta que la labor que realitzà el primer director del centre, Julián González de Soto, amb el suport del governador civil de la província i l'assis­tencia econòmica de la Diputació, serví per posar les bases del bon funcionament i del prestigi d'un centre docent que, dia rere dia, anava afermant-se en l'eficàcia de la seva labor educativa i en la incidència que exercia en els mitjans ciutadans.

Quan s'acomplien els deu primers anys d'existència del nostre Institut, el Director General d'instrucció pública féu uns grans elogis de la labor que s'hi realitzava. Es refereix als mitjans materials que per servir la seva missió didàctica ha anat acumulant en el temps de la seva existència, a la gran tasca realitzada pels successius directors i al despreniment i la generositat amb què la Diputació atén l'Institut. Gil de Zàrate no s'està de dir que l'Institut de Girona és, sense cap mena de dubte, el millor d'Espanya, i que fins i tot es troba a un nivell més alt que algunes universitats. Fa grans elogis del professorat i cons­tata com any rere any van augmentant els mitjans de treball amb què compta.

L'Institut és un motiu d'orgull per a la província de Girona.

La biblioteca adscrita a l'Institut

L'any 1848 s'havia creat la Biblioteca Pública, la qual, de moment, era adscrita a l'Institut. La finalitat d'aquesta creació era la de salvar el que encara no s'havia perdut dels fons bibliogràfics procedents de les cases religioses afectades per la desamortització de Mendizábal. D'ençà de 1835, en què s'havia produït la incautació de monestirs i convents amb totes les seves pertinences, havien passat tretze anys en ple desordre i dispersió, a part del sa­queig del primer moment. EI tresor bibliogràfic que monjos i frares havien anat acumulant durant segles havia sofert en els darrers temps una vandàlica espoliació. Ja durant la Guerra del Francès s'havien produït pèrdues i des­trucció de llibres. Es repetí el degoteix amb motiu de la desamortització de 1820 a 1823. Però en la definitiva desamortització els resultats foren fatals: llibres cremats, robats, enviats a l'estranger, llibres dispersos en cases particu­lars pels mateixos monjos, amb la idea de recuperar-los quan poguessin tornar al convent. En el moment de crear-se la Biblioteca es pogueren reunir un cinc mil llibres i escaig. Procedien de diverses comunitats de la província. EI fons més important era el que havia pertangut al monestir benedictí de Sant Feliu de Guíxols.

En aquella avinentesa, era director de l'Institut el doctor Miquel Ametller i Marill, que va encarregar la responsabilitat de la Biblioteca al catedràtic de Geografia i Història, Josep Antoni Secret. EI senyor Secret, que més tard hauria de substituir Ametller en la direcció, realitzà un gran treball pel que fa a la recuperació dels llibres dispersos i a l'organització de la nova biblioteca. Gràcies al seu abnegat esforç i al suport que en tot moment rebé de la direcció, es pogué crear la base del que després ha estat una important biblioteca, al servei no només dels estudiants de l'Institut, sinó també de tots els ciutadans de Girona. En el primer moment, la Biblioteca s'instal·là en un espai que anys a venir seria dedicat a Gabinet i aula de Física.

Quan la Biblioteca fou desplaçada del seu primer local, n'ocupà un de semblants dimensions, situat sota mateix de l'anterior.

L'any 1858 s'organitzava l'anomenat Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Anticuarios, i les biblioteques, que fins aquell moment havien funcionat com a dependències pròpies dels instituts de les capitals de pro­víncia, deixaven de rebre la tutela del centre docent i quedaven com un ens individualitzat, sota la direcció d'un funcionari del cos de nova creació.

EI doctor Ametller, en la Memòria que llegí durant l'acte d'obertura del curs, el mes d'octubre de 1859, fa constar la recança per la pèrdua de la Biblio­teca, encara que aquesta restaria en el mateix local i continuaria disponible per als professors i alumnes del centre, al mateix temps que es posava a disposició de la ciutadania en general. Fa constar que l'Institut havia invertit en l'organització i posada al dia de la Biblioteca una bona part dels seus estalvis, que havia destinat a compres i enquadernacions. Expressa una vegada més el re­coneixement per la gran tasca que dugué a terme el professor Secret, labor que havia realitzat sense percebre cap retribució especial. Així mateix, dedicà grans elogis i manifestà mostres de confiança vers els facultatius que s'havien fet càrrec de la Biblioteca, el senyor Magan que hi restà ben poc temps, i el senyor Carreras que hi hauria d'exercir una llarga dedicació.

Competitivitat i bona administració

A la mateixa Memòria, Ametller fa referència als centres docents que funcionen a la província. Hi ha un altre Institut, el de Figueres; col·legis d'Escolapis a Olot i a Puigcerdà; i de Jesuïtes a Santa Coloma de Farners; i dos seminaris, el de Girona i el del Collell. També els seminaris de Vic i La Seu d'Urgell acollien estudiants procedents de pobles de la nostra província, però de zones ja llunyanes de la capital. Però es fa constar que l'Institut no tem la competència, més aviat la desitja per estimular-se. Els resultats de la docència són magnífics, i es pot comprovar amb el bon paper que fan els alumnes pro­vinents d'aquest centre, que cursen a la Universitat. Però ja comença a parlar­se de precarietat econòmica, que fins aquell moment no s'havia conegut, i que, amb el pas dels anys, serà una constant en la vida del centre.

En el marc de la problemàtica econòmica de l'Institut hi trobem també la constant de l'estalvi. En successives Memòries se'ns parla dels estalvis que fa la direcció per aplicar-los a necessitats de caràcter extraordinari i per anar millorant les instal·lacions i el material científic i pedagògic. Amb ben modestos recursos, escrupolosament administrats, es va propiciant una contínua millora del local; es compren llibres i instrumental i es munten nous serveis.

Una aspiració que veiem reiterada és la de comptar amb un internat propi de l'Institut. Atès que el centre tenia caràcter provincial, s'havia de comptar amb l'assistència d'alumnes procedents de diverses poblacions de les nostres comarques. Les comunicacions d'aquells temps no permetien el trasllat diari dels estudiants que no residien a la mateixa ciutat. Aquests havien d'estudiar per ensenyança lliure o fer-ho en alguns dels col·legis adscrits a l'Institut. Si pretenien cursar estudis oficials assistint a les classes del propi Institut, havien de buscar-se una dispesa o bé allotjar-se a casa d'algun familiar que residís a Girona. No obstant això, per a l'Institut, muntar un internat no era pas cosa fàcil, tant pel que fa a la disposició de locals com a la complexitat del funcionament. En la darrera dècada del segle l'internat del col·legi dels germans maristes resoldria aquest problema que tenien plantejat les famílies no residents a la ciutat.

Pels voltants de 1863 s'havia previst la posada en funcionament de l'in­ternat; el projecte, però, no reeixí. Fins l'any 1861 el centre comptà amb un jar­dí botànic que servia per a fer-hi les pràctiques d'Història Natural. En aug­mentar el nombre d'alumnes, una part d'aquell espai s'hagué de dedicar a pati d'esbarjo. Altrament, les pràctiques de Ciències Naturals no era gens difícil fer-les en ple camp, ja que era a ben poca distància del mateix Institut.

EI 1860 moria un dels que havia estat puntal de l'Institut des dels primers temps, el doctor Llach i Soliva, catedràtic de Física i Química, farmacèutic en exercici, notable investigador científic, publicista... Dues vegades va exercir l'alcaldia de la ciutat. Va ser catedràtic i secretari de l'Institut des de la creació del centre; ja ho havia estat dels dos que en foren precedent.

En començar la dècada dels anys seixanta ja existia un rudimentari servei d'observació meteorològica. Es tractava d'uns senzills aparells, col·locats en un reduït local. Fins anys més tard no es construirà la torre amb tot el muntatge corresponent. Ja en aquella època sembla que va aparèixer una certa rivalitat entre l'ensenyament impartit per religiosos i el que donaven els seglars. Amet­ller remarca que el nombre d'alumnes que es matriculen a l'Institut va augmen­tant, d'any en any, i supera considerablement el que s'havia assolit en temps del Col·legi d'Humanitats, que havia dirigit el prevere Gabriel Esteve, i també el dels primers temps del mateix Institut, sota la direcció del també prevere Gon­zález de Soto. D'aquesta realitat en treu la conclusió que les famílies van po­sant confiança en el professorat no eclesiàstic. De tota manera, podem cons­tatar que alguns membres catedràtics del Claustre eren capellans. I també és cert que entre els catedràtics seglars la major part no es diferenciaven gaire dels eclesiàstics, ni per la seva formació científica i humana, ni pel seu to de vida. Sempre s'insisteix en els èxits aconseguits en la Universitat pels alumnes sortits del nostre Institut. Any rere any es van practicant noves instal·lacionsen el vetust edifici del carrer de la Força. Les antigues cel·les conventuals es van convertint en aules; aules que es procura que resultin ben airejades i suficient­ment il·luminades. L'any 1866 es creava la càtedra d'Agricultura. En anunciar-la es fa notar la riquesa agropecuària i forestal que caracteritza la província, i l'aplicació que podran tenir els ensenyaments d'aquesta nova assignatura.

Política i docència

EI professor Josep Antoni Secret i Coll substituí en la direcció del centre el doctor Ametller. Secret era catedràtic de Geografia i Història i havia desenvolupat una tasca meritòria en l'organització de la Biblioteca provincial, annexa a l'Institut. L'hem de considerar un professor competent i un home laboriós, amb la il·lusió i dedicació suficients per realitzar un treball feixuc i conflictiu com fou el de la recuperació de llibres i l'organització de l'esmentada biblioteca.

Però l'actuació del nou director va tenir un caire polític que malbaratà la seva carrera professional i distorsionà la seva vida. Era home de mentalitat conservadora portada fins a l'extrem de perjudicar alguns dels seus companys de Claustre que no compartien la seva ideologia política. Alguns catedràtics foren sancionats i fins i tot obligats a traslladar-se a llunyanes províncies del centre de la península. Aquesta polititzada actuació, a mig termini, portaria greus conseqüències per a Secret.

En produir-se els fets revolucionaris del setembre de 1868, el professor Secret temé, no només per la seva situació professional, sinó fins i tot per la pròpia integritat personal. Aquest temor el portà a desaparèixer de la vida pú­blica i a no acudir ni tan sols a aquells actes d'assistència obligada, que, en ini­ciar-se el nou curs, se celebraren a l'Institut; una no compareixença que podia ser qualificada administrativament com un abandó de servei.

Passades les primeres vicissituds, quan els ànims s'anaven asserenant, el senyor Secret aparegué de nou i pretenia continuar exercint en la seva càtedra. Però l'administració ja havia pres decisions a causa de la seva no com­pareixença, i la seva reposició no es presentava pas fàcil. A més ja havien re­tornat els seus companys de Claustre que havien sofert el trasllat en la situació política anterior. Fou el mateix Claustre qui s'oposà a la reposició del professor Secret, al·legant que tampoc els alumnes i els seus familiars no acceptarien pa­cíficament el seu retorn, atès que la seva conducta anterior l'havia indisposat amb tothom.

La readmissió a la càtedra l'aconseguí, però condicionada amb el trasllat a l'Institut de Cuenca. D'allí mateix havia vingut el seu substitut, el catedràtic Máximo Moraleda i Sierra, que s'acomodà molt bé al nostre Institut i a la societat gironina. EI professor Moraleda exercí durant molts anys la Secretaria del nostre Institut, i fou molt apreciat, tant per les seves condicions humanes, com per la seva competència científica i la seva dedicació professional.

L'esclat revolucionari es féu notar en diversos aspectes de l'activitat do­cent. Es proclamà l'escola liberal i es legislà a favor de la creació d'escoles lliures. EI Claustre del nostre Institut no considerà pas que aquestes innova­cions poguessin afectar el centre. Tornen a insistir en el fet que no temen la compe­tència, sinó que més aviat la desitgen. Aquell professorat estava convençut de la bona qualitat de la seva tasca docent i del prestigi que el centre havia adquirit i que s'anava consolidant, independentment de les circumstàncies ambien­tals i de l'entorn polític i social.

Però en algun moment l'excés de llibertat degenerà en llibertinatge, que arribà a afectar la disciplina i el rendiment acadèmic de l'alumnat. Les queixes del claustre es deixaren sentir públicament, tot i compartir la ideologia bàsica de la situació política imperant. La mateixa situació política afavoria tots els aspectes de la popularització de la docència i de la cultura. EI Claustre, responent al desig de les autoritats civils i a l'ambient ciutadà, es mostrava disposat a impartir ensenyances per a obrers.

Però aquesta bona disposició no es pogué posar en pràctica per dues raons: d'una banda, els obrers estaven sotmesos a unes llargues jornades la­borals, que no baixaven de les dotze hores diàries i que, en certs casos, s'allar­gaven fins a catorze (la jornada s'acabava molt tard, i amb la fatiga personal que és de suposar; en aquelles hores nocturnes, l'obrer no es trobava gaire ben disposat a assistir a una classe sinó que més aviat tenia pressa per sopar i, sense perdre temps, ficar-se al llit pensant que la jornada laboral següent l'obli­garia a llevar-se de bona hora). I d’altra banda, el servei d'il·luminació de què gaudia l'Institut no arribava pas a totes les dependències de l'edifici. Les ca­nonades de gas només eren instal·lades fins a l'aula de dibuix, dependència que no comptava amb la il·luminació natural.

Com sol passar quan es produeixen canvis polítics, s'implantà un nou pla d'estudis. EI Govern provisional, sortit de la Revolució del 68, oferí als Instituts la possibilitat d'escollir entre dos plans, i fins i tot que el mateix Institut adoptés els dos plans proposats i que fossin els alumnes els qui tinguessin la llibertat d'escollir el que els fos més grat o més convenient. EI Claustre del nostre Institut s'acollí a la facultat d'adoptar els dos plans, que es titulaven: Método con Latín i Método sin Latín. Aquesta solució encaria el cost dels estudis. De mo­ment, la Diputació, que era l'afectada per aquest encariment, s'avingué a la doble modalitat; però aviat es tornà enrera, per la necessitat de fer economies. Se suprimí el pla sense Llatí.

Com ja hem dit abans, la Diputació pagava el funcionament de l'Institut, però com que les disponibilitats de la corporació provincial eren limitades, tam­bé la vida econòmica del centre docent s'havia de moure dintre d'uns límits mesurats. EI pressupost del centre, per tots els conceptes, pel curs 1869-1870, ascendia a la quantitat de 42.625 pessetes; per al curs següent es reduí a la quantitat de 36.250. EI sou anual d'un catedràtic era de 2.000 pessetes.

Categoria administrativa i convivència amb la Universitat

Recordem que l'any 1845 l'Institut, en el moment de la seva creació, havia estat declarat de segona classe, i que gairebé immediatament se l'as­cendí a primera. Una disposició oficial posterior, la Llei d'Instrucció Pública del 7 de setembre del 1857 declarava l'Institut de Girona de tercera classe, d'acord amb la importància i la categoria administrativa que tenia la província.

Uns anys més tard, la Llei de. 13 de juny de 1870 anivella a la mateixa categoria tots els Instituts d'Espanya. EI funcionament de la Universitat Lliure de Girona, durant els anys 1869-1874, no incidí pràcticament en res de la vida de l'Institut. Aquest no tingué mai cap dependència de la Universitat de Girona, sinó que continuà sotmès a l'autoritat directa del Ministerio de Fomento. En molts aspectes de la vida local el prestigi de l'Institut estava per damunt del de la Universitat. Fins i tot aquesta hagué de demanar la col·laboració de l'Institut i l'autorització per usar alguns dels mitjans de què aquest disposava i que la Universitat no tenia. Concretament aquesta hagué de fer ús de la bibliolteca de l’Institut.

En aquells anys es deteriorà molt la bona relació tradicional que de sem­pre havia existit entre la Diputació i l'Institut. La causa principal fou l'augment de fins a 3.000 pessetes del sou dels catedràtics, que el Ministeri havia dispo­sat, però que era la Diputació la que havia de pagar. Aquesta es negava al fet que els catedràtics cobressin el nou sou abans que l'aprovació de la nova Llei d'Educació sortís de les Corts Generals. Però el director, pel seu compte, ja ha­via començat a autoritzar les noves retribucions. La resposta de la Diputació fou la suspensió de tot lliurament a favor de l'Institut.

EI contenciós fou molt llarg i espinós i va reclamar la intervenció del governador i del Ministeri. En aquella avinentesa, la Diputació feia grans elogis de la Universitat, tot i reconèixer que només s'havien matriculat 77 estudiants a la Facultat de dret i 47 a la de Lletres, dels quals només se n'havien examinat 44 i 3, respectivament. Pot influir en aquesta opinió que, mentre la Universitat era majoritàriament mantinguda pel municipi, i la Diputació només la subven­cionava amb 1.500 pessetes anuals, l'Institut n'hi costava més de 40.000.

La migradesa de mitjans materials es va fer sentir en la vida de l'Institut, encara que no influí sensiblement en la qualitat del treball docent. No es podien fer les reparacions necessàries a l'edifici. Ni tan sols col·locar un parallamps que era imprescindible. Ni comprar llibres ni material científic. Aquest darrer punt se salvà amb les donacions que l'Institut rebia de particulars addictes al centre.

Visita reial i restauració dinàstica

EI dia 20 de setembre de 1871, el rei Amadeu I visità la ciutat i també es féu present a l'Institut. La vinguda del Rei d'Espanya a Girona estigué en­voltada de polèmica; però la seva presència a l'Institut fou acollida amb el màxim respecte i fins i tot amb notòria satisfacció. Era la primera vegada que un rei espanyol visitava l'Institut de Girona. EI Claustre rebé el monarca amb tots els honors. Tos els catedràtics, abillats amb la vestimenta acadèmica i ostentant insígnies i condecoracions, esperaven l'arribada del rei per acompa­nyar-lo en el seu recorregut per les dependències del centre. Aules, laboratoris, gabinets i biblioteca mereixeren els elogis reials; posteriorment el Claustre féu constar en acta la seva complaença per l'honor que per al centre representava tan significativa visita.

La restauració dinàstica no es féu notar gaire en la vida de l'Institut, sobretot pel que fa a la situació administrativa del personal. Ni el professor Secret aconseguí recuperar la seva primitiva càtedra, tot i haver-ho intentat, ni cap dels integrants del Claustre de Girona fou remogut en el seu destí. A me­sura que passava el temps, noves necessitats s'anaven fent sentir en el nostre centre docent. Augmenta el nombre d'alumnes matriculats i les disci­plines que s'imparteixen van adquirint un nou impuls i unes noves directrius. En els plans d'estudis dels primers anys el nivell científic era molt elemental. S'hi notava també un gran predomini dels estudis humanístics per damunt dels científics. Però la temàtica científica i tècnica s'anirà imposant cada vegada amb més intensitat. Aquesta renovació de continguts exigirà reformes a les instal·lacions. L'any 1877 es feia constar que els gabinets de Física i de Quími­ca s'haurien d'instal·lar en locals que reunissin millors condicions que els que en aquell moment ocupaven. I aquesta necessitat i aspiració s'anà manifestant reiteradament en els cursos successius.

Experiment del telèfon

EI mes de desembre de 1877 es feia la primera prova a Girona de con­versació a distància mitjançant un aparell de nova invenció provinent de Bos­ton: el nou descobriment era el telèfon. La introductora al nostre país d'aquesta novetat científica i tècnica fou la casa Dalmau, d'òptica, establerta a Barcelona. L'enginyer mecànic i químic gironí Narcís Xifra i Masmitjà estava al servei de l'esmentada empresa. Més endavant ocuparia una càtedra a l'Institut de Girona. EI dia 26 de desembre es practicaren dues proves del nou sistema de comunicacions; la primera des de l'estació del ferrocarril, i la segona des del gabinet telegràfic del Govern Civil. Sempre sota la direcció del senyor Xifra. L'endemà tingué lloc una tercera prova, la qual donà uns resultats molt més convincents que les dues anteriors. Aquesta sessió experimental tingué com a marc l'edifici de l'Institut. S'establí comunicació entre els dos punts més allunyats dintre l'edifici, que eren una càtedra del pis més alt i la classe de dibuix, situada a la planta baixa. D'un extrem a l'altre de la improvisada línia man­tingueren una conversa el director de l'Institut i l'enginyer Xifra. Per solemnitzar l'acte, el director recità uns poemes i el senyor Xifra va fer unes explicacions tècniques referents al nou invent que s'estava experimentant i les aplicacions pràctiques que podia tenir. Amdues intervencions es pogueren sentir perfec­tament des d'un i altre extrem de la connexió.

Configuració de l'edifici i modernització de l'ensenyament

L'any 1878 la Diputació acorda traslladar a l'Institut el material didàctic de dibuix que hi havia a l'Hospici. Aquell mateix any la Biblioteca pública, que, en­cara que independent, mantenia estrets lligams amb l'Institut, rep el fons musical de Llorenç Pagans. Són aportacions que van enriquint el conjunt de ma­terials de treball amb què compta l'Institut. En aquella avinentesa, la confi­guració interna de l'edifici era la següent: L'Escola Normal ja havia abandonat el local, i n’ocupava un de propi. L'Institut disposava de la totalitat de l'immoble i les dependències que l'integraven eren les que es detallen: despatx del director, secretaria, sala de professors, amb la biblioteca privada del centre; gran aula de dibuix natural, aula de dibuix lineal, il·luminades ambdues amb 92 becs de gas, i amb una capacitat per encabir 174 alumnes; espaiós gabinet d'Història Natural, Física i Química; sis aules d'estudis generals, clares i espaioses; petit jardí botànic. Quan anys enrere s'acordà transformar el jardí botànic en pati d'esbarjo per als alumnes, es va respectar i conservar una part de l'esmentat jardí.

Els estudis d'idiomes estrangers van prenent cada dia més relleu i de­dicació. Abans que aquest ensenyament es decretés obligatori, l'Institut de Girona ja organitzava classes de llengua francesa a les quals els alumnes podien assistir amb caràcter voluntari. Fou a partir del curs 1880-1881 que es posà com a obligatòria una de les següents llengües: francès, anglès o alemany.

Els col·legis privats que per aquells anys estaven incorporats a l'Institut eren: el col·legi de Sant Narcís, de Girona, el Seminari diocesà, el Seminari del Collel, les Escoles Pies d'Olot i de Puigcerdà; els col·legis de Sant Feliu de Guíxols, la Bisbal, Blanes i Santa Maria de Ripoll.

Constituí una gran millora en l'edifici la construcció de galeries en tres de les quatre façanes del pati interior. Aquesta obra facilitaria la comunicació entre diverses dependències del centre i, d'una manera especial, amb els pro­jectats gabinets de Física i laboratori de Química. AI mateix temps es donava una major prestància i embelliment a l'interior de l'edifici.

L'any 1881 es trasllada la Biblioteca a uns locals de la planta baixa, per tal de deixar lliure l'espai que es vol dedicar a Gabinet de Física. Del lloc que passa a ocupar la Biblioteca se'n desplacen les càtedres de Geografia i d'Agri­cultura, que se situen en uns locals del segon pis.

L'observatori metereològic

En aquells mateixos anys comença la construcció de la torre destinada al servei meteorològic. En l'aspecte exterior de l'edifici reproduït en gravats antics, sembla que en el lloc que ocupa ara l'esmentada torre hi havia una mena d'espadanya, que devia fer el servei de campanar, quan l'edifici era convent. L'erecció de la torre té una notòria importància en la presentació de l'Institut. En primer lloc, permeté de muntar un bon servei de meteorologia, millorant sensiblement el que ja funcionava d'una manera molt més simple i rudimentària. Servei que s'enllaçaria amb el centre meteorològic de Madrid, integrant-se en la xarxa meteorològica nacional. Per altra banda, era un signe extern de la importància de l'Institut. La nova torre s'incorporava a la silueta ciutadana, conjugant amb els seculars campanars de la Catedral i de Sant Feliu. La torre proclamava públicament el culte a la ciència i a l'estudi que es tributava en aquell edifici, auster i gairebé pobre, com l'orde dels caputxins que el construí, però interiorment enriquit amb un noble i elevat contingut espiritual i intel·lectual.

EI catedràtic de Matemàtiques Joan Ramonacho publicà un article a la «Revista de Gerona» sobre el projecte de xarxa meteorològica. Exposa que a Espanya es compta amb un observatori central situat a Madrid, centre que reu­neix òptimes condicions. En diversos instituts de províncies hi ha establerts ob­servatoris auxiliars. En el nostre Institut feia les funcions d'observatori una peti­ta estança que reunia pèssimes condicions. Estança que, segons el professor, afortunadament un llamp va destrossar i va malmetre tots els aparells que hi havia. Per reparar aquella pèrdua, el Claustre, juntament amb la Diputació pro­vincial, treballaren per muntar un observatori com calia. EI governador civil i la Societat Econòmica d'Amics del país feren gestions per aconseguir que el pro­jectat nou observatori es convertís en una realitat.

La Diputació, que sempre s'ha mostrat receptiva a les necessitats mani­festades per l'Institut, aprova el pressupost per la construcció de la torre. L'im­port dels drets acadèmics que anualment el Ministeri distribuïa entre els instituts va fer possible l'adquisió dels aparells necessaris per posar en funciona­ment tan important servei.

Afegeix l'articulista que es compta amb la col·laboració dels centres do­cents de la província adscrits a l'Institut. En cadascun d'ells es podran muntar petits serveis complementaris que enviaran dades de les diferents comarques al centre de Girona, el qual les refondrà i les trametrà a Madrid.

Entre els tràmits administratius, les gestions de caràcter econòmic i la realit­zació de les obres, passà algun temps, i l'observatori situat a la torre construïda a l'edifici de l'Institut no pogué començar a prestar servei fins el mes de gener de 1884.

EI nou servei es posà sota la responsabilitat del catedràtic de Física. Mentre l'Institut va estar situat a l'antic edifici del carrer de la Força, succes­sius catedràtics de Física o de Matemàtiques se'n van ocupar, auxiliats per personal subaltern del mateix Institut, i també per alumnes de la càtedra de Física, que feien aquesta feina com a pràctiques de l'assignatura.

Durant alguns anys el servei fou militaritzat, ja en temps moderns, i estava sota la jurisdicció del Ministeri de l'Aire. Però fins i tot en aquest cas era un catedràtic de l'Institut el responsable directe de les observacions; per adequar-se a l'organització vigent se l'equiparava a oficial del cos d'aviació militar. En els primers temps es practicaven dues observacions diàries. Una a les nou del matí, i una segona a les tres de la tarda. Amb el temps van anar canviant, tant el nombre d'observacions, com les hores en què es practicaven.

La presència de l'observatori en la destacada torre de l'Institut ha tingut una considerable repercussió ciutadana, tant per la seva incorporació com a ele­ment arquitectònic al paisatge urbà, com per la publicació de les dades ob­tingudes en els mitjans de comunicació.

Durant tot l'any 1884, 1885 i fins al mes de març de 1886, la «Revista de Gerona» publicava mensualment un quadre amb el resum de les dades obtingudes a l'observatori. En cessar de publicar-se, la redacció de la Revista fa notar que la causa és la manca de fiabilitat de les dades subministrades. Segons aquesta nota informativa no es pogué aconseguir que la Diputació gra­tifiqués la persona que havia de realitzar les observacions; aquestes, en lloc de confiar-se a un professional, s’encarregaven a alumnes de l’institut, detall que per la redacció de la revista no oferia prou garanties perquè les dades fossin publicades.

            Sorprèn una mica aquesta negativa de la Diputació a subvencionar un servei que ho era de l’Institut, confiat al suport econòmic de la corporació provincial, i que al mateix temps tenia una innegable projecció pública. Precisament per aquells anys, en les Memòries del centre docent es feia constar que l’Institut no tenia problemes econòmics, ja que la Diputació pagava religiosament tot el necessari per la bona marxa de la vida del centre.

Innovacions científiques i millores materials

            Durant el curs 1883-1884 el local de l’Institut experimentà importants innovacions, que repercutiren en la millora de la tasca docent. A l’instal·lació de l’observatori en la seva pròpia torre, i a la plena incorporació d’aquest servei a la xarxa nacional, hem d’afegir-hi la instal·lació del Gabinet de Física en la nova sala que se li havia destinat, sala que amb anterioritat havia ocupat la biblioteca.

            En la nova aula de Física s’hi col·locaren uns grans armaris per guardar-hi el material científic que el centre havia anat adquirint any rera any, per compra o per donatiu, i que ja constituïen un notable conjunt. Els esmentats armaris eren d’estructura metàl·lica, amb grans vidrieres. Es construïren a la foneria gironina Planas & Flaquer, instal·lada al carrer Nou.

            El fet d’individualitzar el Gabinet de Física permeté de col·locar millor el material científic de les càtedres de Ciències Naturals i d’Agricultura. També la ubicació dels ensenyaments de Química experimentà una notable millora.

            En aquells darrers anys del segle XIX veiem com, pas a pas, es van incrementant les ensenyances de ciències pures i aplicades, transformant-se notòriament el contingut de la docència que s’imparteix a l’Institut, que, sens dubte, obeint aquesta tendència rebrà el nom de Instituto General y Técnico.

            Una altra novetat, fruit de l’evolució dels costums socials, va ser l’establiment d’una classe de Dibujo para señoritas. Disciplina que s’impartí en els locals de l’Institut, i a càrrec del mateix centre, però sense integrar-se al pla de batxillerat, sinó com activitat complementària. De moment algunes noies ja tingueren entrada a l’Institut, però no encara per a cursar-hi batxillerat.

L’accés material al centre d’aquestes senyoretes que anaven a aprendre dibuix s’establí per una porta independent de la que usaven els alumnes; el local on s’impartia aquesta assignatura també es trobava convenientment separat de la resta de les dependències. Aquesta «porta de les noies», que també era utilitzada pel professorat, encara es mantingué fins als darrers temps de la permanència del centre en el vell casalot del carrer de la Força.

Per aquella mateixa època s'ornamentaren les parets de les galeries que donen al pati interior, s'hi penjaren quadres de caràcter pedagògic, a fi d'am­bientar adequadament aquell recinte que els alumnes freqüentaven en els es­pais de temps lliures entre classe i classe.

A aquest material pedagògic, l'any següent s'hi afegiren uns altres qua­dres, cadascun dels quals era dedicat a una província espanyola, amb el mapa respectiu i unes dades estadístiques. Quadres que encara poguérem veure col·locats en el mateix lloc que se'ls assignà l'any 1885.

En la continuada aspiració de millorar el vell i auster edifici, es projectà la disposició d'una entrada per accedir-hi des del carrer de les Ballesteries. Sem­bla que tècnicament l'obra no oferia gaires dificultats; però de moment no es portà a terme per tal de no augmentar més les despeses que anaven a càrrec de la Diputació. Per altra banda, es construí una terrassa sobre la vivenda del conserge, element que donava més expansió a l'aula d'Agricultura.

Tots aquests canvis propicien que totes les assignatures del ram de Cièn­cies adquireixin la necessària indvidualització: que cada una tingui el seu lloc propi. Fins aquell moment es concentraven en la gran aula de Ciències, que ara ja només serà de Naturals, mentre que hi haurà aules particulars de Física, de Química i d'Agricultura.

Els passadissos i la gran sala d'espera eren encara pavimentats amb material rústic, impropi de la dignitat del centre. Tota aquesta pavimentació fou renovada, emprant-hi materials més apropiats al temps i a la dignitat del lloc. S'hauria volgut dotar l'escala principal de graons de pedra natural, però el seu excessiu cost en féu desistir.

Si podem constatar com el nostre centre docent va progressant en la seva presentació externa i en l'adequació de les seves instal·lacions, també es pot comprovar el bon treball docent i científic que s'hi realitza.

EI centre com a tal i també, individualment, alguns dels seus professors concorregueren a l'Exposició de Barcelona, de l'any 1888. Presentaren memòries de treballs realitzats i publicacions de caràcter científic i pedagògic, tot això fruit de la tasca diària amb els alumnes, i de la dedicació d'alguns catedràtics a la recerca. L'obra presentada meresqué ser distingida amb diverses medalles i mencions honorífiques.

La pèrdua de dos catedràtics destacats

La notable categoria professional i ciutadana d'alguns catedràtics no es descobreix totalment fins que es produeix la seva mort. En el moment de la irreparable pèrdua és quan es fa més patent la seva vàlua. En poc temps l'Institut perdé dues figures que havien marcat època en la vida del centre. EI catedràtic de Matemàtiques Fèlix Pagès i el de Geografia i Història, Màximo Moraleda i Sierra.

EI professor Pagès havia estat director de l'Institut, però a més de la seva labor de càtedra i de direcció, havia intervingut intensament en la vida pública. Va ocupar el càrrec de diputat provincial. Havia estat promotor dels treballs que es realitzaren per la utilització industrial de l'aigua de la sèquia Monar. L'any 1861 va ser fundador de la important empresa Barrau i Ca., que va instal·lar el gas per a l'enllumenat a la ciutat.

EI professor Moraleda va exercir durant molts anys la Secretaria de l'Institut, i era persona molt apreciada tant en els medis docents com en l'àmbit ciutadà.

Continuen les obres de readaptació

Entre els anys 1891 1895 es plantejà un problema que posà en conflicte l'Institut amb l'Ajuntament de la ciutat, com també amb el propietari de la casa veïna. El mur que dóna al carrer de les Ballesteries originà eI problema. Les filtracions d'aigua de pluja pel terra del jardí afectaren l'expressat mur, i li van fer perdre verticalitat, amb perill de desplomar-se sobre el carrer, amb la possibilitat de causar danys materials i personals. L'Ajuntament exigia que l'Institut condicionés degudament el mur problemàtic. Per sortir del pas sense gastar gaire, es realitzaren unes obres d'urgència que afectaven la pro­pietat veïna; fet que originà les consegüents queixes i reclamacions. Calia adoptar una acció que no afectés les finques contígües i que solucionés d'una manera definitiva el problema plantejat. Però l'obra necessària tenia un cost inassequible a les possibilitats del centre docent, que comptava amb recursos molt limitats. La Diputació al·legava que no tenia cap obligació de carregar amb aquesta despesa. L'Estat també defugia fer-se càrrec del cost de l'obra. La dis­cussió fou llarga i ingrata fins que s'arribà a una entesa per poder adequar el mur en qüestió.

Durant el curs 1894-1895 es realitzaren obres a l'aula de Dibuix per tal de proporcionar-li lluminositat natural. EI fi que es persegueix amb aquesta millora no és tant el de facilitar el condicionament pedagògic de l'aula, com el d'es­talviar consum de gas.

Un any més tard es recompon l'escala principal de l'edifici; però no pas amb graons de pedra, com hi hauria escaigut, i com es desitjava, sinó amb unes rajoles de mosaic, protegides amb llistons de fusta.

S'obrí un ampli finestral a la paret oriental de l'aula de Geografia, que així adquiria una bona lluminositat.

Un any més tard es construeixen uns grans armaris per a l'aula i museu d'Història Natural. Un dels trams d'armari fa dotze metres de llargada.

AI mateix temps es condicionava una sala de gimnàstica. Això evitaria que els alumnes de l'Institut haguessin de practicar aquesta disciplina a les instal·lacions particulars que tenia el professor del centre, senyor Balmes, en el soterrani de la Fontana d'Or.

Concurrència d'ensenyaments

L'Escola Normal de mestres, que en anys anteriors ja havia funcionat com un ens especial dins el mateix edifici de l'Institut i que després passà a ocupar un local propi, ara era suprimida. Els estudis per a la formació dels mestres s'incorporaven plenament als Instituts, als quals es dotava d'una cà­tedra de Pedagogia i d'una auxiliaria de Dret i Legislació Escolar. L'escola annexa en la qual haurien de practicar els futurs mestres era instal·lada en un local de les Escales de Sant Martí. Les classes de l'assignatura d'Agricultura s'impartien simultàniament als alumnes de batxillerat i als de magisteri.

Aquesta situació durà des de l'any 1901 fins al 1914, any en què es re­instaurà la normal masculina i es creà la normal femenina.

En aquests primers anys del nostre segle, a l'Institut, a més del batxillerat, s'hi feien Estudios elementales de Maestros, Estudios elementales de Co­mercio i Estudios elementales de Agricultura. I encara hi havia unes classes de Dibuix a les quals podien assistir lliurement tots els alumnes que hi tinguessin interès. Aquesta classe de Dibuix, la mantenien econòmicament l'Ajuntament i la Diputació.

Consta que l'any 1903 totes les aules de l'Institut gaudien de llum natural, i la de Dibuix tenia a més il·luminació per gas. L'electricitat encara no s'havia introduït en aquella casa. A l'hivern les aules s'escalfaven amb estufes, i a la sa­Ia de professors hi havia un escalfapanxes. Uns anys més tard, segons explica l'antic alumne doctor Pascual, a les classes només hi havia uns calorífics d'ai­gua calenta per a protegir del fred els peus dels professors. En època molt més moderna podem recordar com els alumnes assistien a les classes amb l'abric posat. Tot i instal·lar-se modernament la calefacció central, el seu rendiment sempre fou deficient.

EI fred de les jornades hivernals fou una constant de les aules del vell Institut.

L'Estat finança totalment l'Institut

La variant situació política del país fa que sovintegin els canvis mi­nisterials; cada ministre vol deixar constància de la seva iniciativa i de la seva actuació. Això es fa notar en el funcionament de l'Institut, tant pel que fa a canvis de pla d'estudis, com a la situació orgànica del centre i del professorat.

EI ministre de Foment, Eugenio Montero Rios, promulgà el Reial Decret de 30 d'abril de 1886, que afectava sensiblement la vida del nostre centre docent de manera semblant al que va passar amb tots els de la seva mateixa condició.

Unes normes conjuntes s'haurien d'aplicar a tots els instituts de segon ensenyament, tant si són provincials com si són locals. La vida econòmica dels centres dependrà, des del moment de l'aplicació de l'esmentada disposició oficial, dels pressupostos generals de l'Estat, i, en conseqüència, les Diputa­cions quedaven deslliurades de la tutela econòmica que exercien sobre els instituts. Se suspèn l'aportació econòmica provincial i els catedràtics passen a cobrar directament del pressupost estatal. Des d'ara tindran dret a la percepció dels corresponents quinquennis. Totes les places hauran de ser cobertes mitjançant oposició.

En certa manera aquesta desvinculació de la Diputació podia beneficiar la situació de l'Institut, i donar-li més llibertat d'actuació. Però si per una banda la situació funcionarial del professorat guanyava en estabilitat, per altra banda les consignacions provinents del Ministeri pel sosteniment del centre eren inferiors a les que abans s'obtenien de la Diputació. Hi havia menys puntualitat en la seva percepció i més rigidesa en la distribució i justificació.

En la situació anterior, abans de començar un nou any el secretari de l'Institut formulava el pressupost d'acord amb les necessitats que el Claustre entenia que s'havien de cobrir. Presentat aquest pressupost a la Diputació, la corporació, normalment, l'aprovava, i puntualment s'anaven realitzant els lliura­ments.

En la sessió de Claustre preparatòria de la inauguració del curs 1893­-1894, algun professor es lamentava de la pobresa de mitjans materials, que no permetia donar a l'acte inaugural del nou curs l'esplendidesa i solemnitat que en altre temps se li havia pogut donar. Es comenta que abans l'Institut dis­posava de fons propis que manejava d'acord amb el que considerava neces­sari. Ara els pressupostos vénen ajustats des de Madrid, i progressivament el Ministeri va retallant les consignacions.

Per tal d’alleugerir una mica el malhumor dels claustrals, el director mani­festa que la pèrdua de disponibilitats per a solemnitzar l'esmentat acte d'inau­guració del curs, vindrà en part compensada per la col·laboració de la banda de música del Regiment d'Àsia. Efectivament, durant una sèrie d'anys, en l'acte inaugural, l'esmentada banda de música es col·locava a la terrassa que hi havia sobre el vestíbul de l'edifici i interpretava unes peces, sense que aquesta apor­tació musical ocasionés cap dispendi al centre.

L'any 1894 es produeix una més de les successives reformes de l'ense­nyament.

En els primers anys del segle XX la consignació anual per la totalitat de despeses pel concepte de material era de 4.000 pessetes.

Contenciós amb l’lnstitut de Figueres

L'any 1898 es plantejava una qüestió de competència amb l'Institut de Figueres. EI Claustre de Girona protestava pel fet que l'Institut empordanès examinés alumnes lliures. D'acord amb la legislació vigent aquests exàmens només els podien practicar els instituts provincials. Excepcionalment algun Ins­titut local tenia la concessió de realitzar-los. Però a Figueres continuen exami­nant sense que al Claustre li consti que tenen autorització per fer-ho. Encara l'any 1901 continuava aquest contenciós. EI Claustre del nostre Institut manifestava que si és que realment l'Institut de Figueres té autorització per examinar alumnes lliures, almenys hauria de tenir cobertes les vacants de càtedres que la llei exigeix, i que manquen a l'Institut empordanès.

Alumnes i professors

La disciplina i el mesurat comportament de l'alumnat es considera bàsic per la bona marxa del centre i per la consecució de bons resultats acadèmics. Per això es controla escrupolosament la conducta dels alumnes, fins i tot la que observen a l'exterior del centre. Però els mètodes repressius van evolucionant i es fan menys inflexibles; així l'any 1884 s'havia suprimit el calabós que fins aquell moment hi havia a l'Institut.

Encara que Josep Pla opini el contrari, els catedràtics tenien un bon prestigi dintre de la societat gironina. S'entenia que exercien una funció important, el contingut de la qual la gent del carrer no discernia gaire. Es presentaven sempre pulcrament vestits. No els hauríeu pas vist mai pel carrer portant un pa­quet, ni anant al mercat a fer la compra, ni tan sols acompanyant els seus fills petits a l'escola.

Formaven part d'algunes juntes oficials de les moltes de caràcter con­sultiu que es reunien a la capital de la província, com la de Protecció de la In­fància, la d'Instrucció Pública, la del Cens, l'Electoral, la Comissió Provincial de Monuments, la Societat Econòmica d'Amics del País, la de Beneficència... For­maven part del Jurat del Certamen Literari, col·laboraven en la «Revista de Gerona», eren diputats provincials o regidors del municipi; i més d'una vegada    l'Alcaldia de la ciutat l’havia ocupat un catedràtic.

La sola paraula catedràtic infonia respecte a molta gent.

Però pel que fa a la qüestió econòmica la cosa no era pas igual. Els sous eren molt migrats. Alguns podien afegir-hi les rendes d'un substanciós pa­trimoni; altres tenien obert bufet d'advocat, oficina de farmàcia o exercien com a tècnics d'alguna empresa industrial. Però aquells que per viure s'havien de refiar només de la paga oficial ho passaven una mica magre. És per això que en diverses vegades es plantejà el tema de les classes particulars. Per po­der-s'hi dedicar, els catedràtics havien de sol·licitar la preceptiva autorització, que, si s'obtenia, era amb la condició de mantenir la incompatibilitat d'aquestes classes amb l'assignatura i amb els alumnes que cada professor examinava oficialment.

Però aquests catedràtics no ben pagats, encara a vegades s'ofereixen a fer classe gratuïtament.

Com hem vist abans, sovint es planteja l'organització de classes nocturnes per a obrers; però sempre surten dificultats, especialment les derivades de la poca disposició per assistir a classe després d'una llarga i dura jornada de treball. Insistint en el tema, fins i tot es proposà impartir aquestes classes el diumenge a la tarda. No hi hagué acord, però sí que es començaren a fer algun diumenge al matí. Només impartien aquestes classes aquells catedràtics que s'hi prestaven voluntàriament, i no tenien cap mena de retribu­ció. No obstant això, es trobaren catedràtics disposats a aquesta gratuïta dedi­cació. Així també hi col·laboraren alguns intel·lectuals gironins aliens al Claus­tre de l'Institut.

Reivindicació d'un nou edifici

Durant el primer mig segle de la història de l'Institut es considerava apte l'edifici amb què es comptava, en el benentès d'anar-hi fent millores, com hem pogut constatar que amb insistència i assiduïtat s'hi anaven realitzant. Però a començaments del nou segle ja es comença a parlar de la necessitat de pro­jectar un edifici de nova planta. Però era molt aventurat fer-se il·lusions sobre un tema que la història posterior ens demostraria que no es podria aconseguir fins passats més de seixanta anys. EI Ministeri sempre ha pagat poc, però mai no s'ha estat d'exigir i suggerir allò que és factible i, fins i tot, el que no és realit­zable. Entre les activitats que des de la llunyania administrativa de Madrid es proposaren hi havia la de muntar un internat i un servei de mitja pensió. Aques­tes idees ja les tenia el Claustre des dels primers temps d'existència de l'Institut; però trepitjant la realitat s'havia de desistir, per la manca total de possibilitats.

EI Ministeri també indica la necessitat d'instal·lar sales d'estudi, de repe­tició i de recepció. Però ni el local donava per tant, ni es comptava amb re­cursos per disposar i moblar aquests serveis; ni tampoc per pagar el perso­nal que els hauria d'atendre.

Amb motiu dels actes commemoratius dels setges de 1808-1809, la ciu­tat recordà al poder central el compromís que un segle abans havia contret per recompensar la gesta dels gironins de 1809. En aquesta avinentesa, en l'ordre docent, s'aconseguí la construcció del Grup Escolar que, anys a venir, es co­neixeria amb el nom de Joan Bruguera. Animats amb aquest èxit, es demanà també la construcció d'un nou edifici per a l'Institut. Però això, de moment no s'aconseguiria; haurien de discutir molts projectes i diverses solucions fins arri­bar a la que es convertiria en realitat. Desenganyats de la possibilitat de construir un nou edifici es fan totes les combinacions per adequar el vell casalot a les noves necessitats que el progrés de la ciència va exigint. La comptabilitat del centre es portava com la d'una economia familiar, i, més encara, com la d'una família que ha d'afinar milimètricament els seus dispendis. Una vegada el Claustre disposava de la quantitat de 4.000 pessetes, procedents de la percepció de drets d'expedients i de certificacions; afegint a aquesta quantitat un petit ròssec disponible de la partida de conservació de l'edifici, es construeix un laboratori de Ciències Naturals. Aquesta és l'obra del doctor Cazurro, que no només es preocupa que es construeixi el laboratori, sinó que aconsegueix que se'l doti del material necessari i que doni el màxim servei als alumnes que l'havien d'utilitzar intel·ligentment guiats per l'excepcional professor.

Els esforços del Claustre per aconseguir que dintre d'aquell edifici tan poc acollidor hi bategui una vida exuberant i esponerosa no són en va. En do­nen testimoni l'existència i el bon funcionament de l'observatori meteorològic, els laboratoris de Ciències Naturals i de Química, els gabinets de Física i d'Agricultura, el Museu de Física retrospectiva, la biblioteca pròpia de l'Institut...

En el laboriosa feina de mantenir vius i en ple rendiment aquests instru­ments científics i didàctics hi destaca la labor dels catedràtics Sagrera, Esta­lella, Dalmau, Cazurro...

Projecció ciutadana

Sempre que es presenta l'ocasió, l'Institut es manifesta de cara a la ciutat. I així ho fa en la celebració del tercer centenari de la primera edició del Quixot. Sota la direcció del professor de Dibuix, senyor Pareja, la Sala de Cièn­cies Naturals, que sempre ha servit com a paraninf, s'ornamenta de manera ex­traordinària, per commemorar aquella efemèride. En un acte públic professors i alumnes glossen diversos aspectes de la personalitat de Cervantes i de la seva obra immortal.

La solemnitat amb què es procura celebrar l'acte d'inauguració de ca­da nou curs és també una prova d'aquesta tendència de l'Institut a projectar-se a l'exterior.       

També és un signe de la voluntat de donar-se a conèixer a la ciutadania gironina i comarcal l'obertura al públic de les instal·lacions de l'Institut durant els dies de les Fires de Sant Narcís. En el programa oficial de les Festes anyals de la ciutat hi ha entre les notes finals una que anuncia la lliure visita al Museu de Ciències Naturals i al Gabinet de Física.

Començà a fer-se aquesta exhibició ja en el segle passat, quan aquestes instal·lacions científiques havien anat adquirint un considerable relleu i una no­tòria importància; es continuà practicant, fins i tot, quan ja havien perdut una mica el seu valor de novetat i d'innovació científica actualitzada .

Alumnes destacats opinen sobre el seu Institut

Alguns gironins insignes ens han deixat escrits els seus records del pas pel nostre Institut. Corresponen a Ies darreries del segle XIX i als primers anys del segle XX. Les opinions d'uns i altres depenen de les seves preferències i de la seva dedicació estudiantil i, mentre en alguns aspectes tots coincideixen, en altres mostren diferències ben considerables.

Tots estan d'acord a presentar-nos un edifici rònec, amb grans deficièn­cies en les instal·lacions. Aules sòrdides i fosques, tristes i depriments, en contrast amb alguna que oferia una magnífica vista d'un paisatge que s'es­tén per àmplies terres de conreu entorn del curs del Ter, i com a fons la serra­lada de Ponent.

Tots destaquen la insignificant presència d'alumnat femení.

Divergeixen en l'apreciació del professorat, en la valoració dels ense­nyaments, en la qualitat dels mitjans didàctics i en la pràctica de la investigació.

Joan Vinyas i Comas publicà, els primers anys de la dècada dels trenta del segle XX, les Memòries d'un gironí. En aquest suggerent llibre ens descriu els seus estu­dis de batxillerat realitzats entre els anys 1880 i 1885. Es refereix principalment a les característiques de l'alumnat. Es començava el batxilerat sortint d'un en­senyament primari molt deficient. EI pas a l'Institut representava en la vida de l'estudiant un salt molt considerable. Moltes famílies el volien suavitzar o al­menys retardar. Una bona solució era cursar els estudis al Seminari, i examinar-se després a l'Institut per obtenir validesa oficial. Moltes famílies giro­nines adoptaren aquesta via que, més endavant, seria substituïda per la del col·legi dels germans maristes, quan aquests obriren el col·legi de la Imma­culada.

EI senyor Vinyas era fill d'una família benestant; el seu pare tenia un establiment comercial al carrer dels Abeuradors, on s’organitzava una tertúlia que donà pas a l'Associació Literària i a la «Revista de Gerona». EI noiet de can Vi­nyas començà el seu batxillerat al Seminari, i assistia com a oient a alguna clas­se de l'Institut, i s’examinava al final de cada curs. Als darrers anys de bat­xillerat es matriculà oficial i assistí com a tal a les classes.

EI senyor Vinyas explica la pedagogia usada al Seminari, basada en el passar, el desafiament i la palmeta; sistema pedagògic que sintetitza en una frase molt gràfica: «EI professor amb el bastó enlaire i l'alumne amb el colze en guàrdia.» No s'escandalitzava pas d'aquells sistemes que avui considerem brutals, però que en altre temps s'admetien amb tota normalitat. I, fins i tot, arri­ba a afirmar que són més eficaços que els mètodes de la moderna pedagogia científica.

En els estudis del Seminari hi havia més regularitat, més disciplina i un indiscutible predomini dels coneixements humanístics. En aquell moment, els alumnes del primer curs del Seminari eren 114, entre els que cursaven el bat­xillerat i els que s'encaminaven al sacerdoci, una part dels quals tampoc no hi arribava. L'ambient entre professors i alumnes del Seminari estava molt polititzat, amb unes aferrissades lluites entre «mestissos» i «cimarrons».

Del seu pas per l'Institut recorda l'intent de publicar una revista que havia de titular-se «EI Bachiller». L'ànima d'aquella publicació, de la qual només en sortí el prospecte, era l'estudiant Joan Antoni Espuñas, que després seria un notable periodista.

L'any 1895 ingressava a l'Institut Miquel de Palol, el qual en la seva obra Girona i jo ens explica les seves impressions d'estudiant. Palol se'ns presenta com a fill d'una família que en aquells moments passava per una situació eco­nòmica poc florent. A diferència dels fills de famílies acomodades no estudià ni al Seminari ni al col·legi de Maristes que s'acabava d'obrir. Palol ens descriu l'edifici de l'Institut d'una manera ben semblant a com el vàrem trobar nosaltres, pels anys trenta, i no gaire diferent de com era l'any 1966, quan  dei­xà de ser Institut. Tot i no considerar-se un bon estudiant, no guarda pas un mal record dels catedràtics en general, i dedica un gran elogi al professor Xifra. Explica les batalles campals que es desenrotllaven entre els estudiants de l'Institut i els escolans de la Catedral. Aleshores els components de l'escolania rebien l'ensenyament primari a la mateixa seu, per tal de compaginar millor les classes amb els assajos i amb la participació en els actes de culte.

Tant els estudiants de l'Institut com els de la Catedral utilitzaven com a pati d'esbarjo i de recreació les escales i la plaça de la Catedral, i sovint es disputaven el terreny a cops de pedra.

Els nois de l'Institut, quan feien campana, freqüentaven el local del Cír­culo Católico de Obreros, situat al costat mateix del centre docent.

També ens parla, Palol, d'una certa rivalitat amb els alumnes dels Ma­ristes, als quals els de l'Institut atribuïen el nom despectiu de pitongos.

Pels mateixos anys fou alumne de l'Institut Joaquim Pla Cargol. En les seves obres històriques i biogràfiques descriu la personalitat dels catedràtics. D'acord amb el seu temperament elogia les virtuts i les qualitats que els ador­naven, i estén un vel de silenci sobre els defectes que hagués pogut observar.

A la primera dècada del nostre segle XX comencen a estudiar el batxillerat tres personatges ben significatius en la vida gironina. Tots tres ens han deixat escrit el seu record del pas per l'Institut. Són l'escriptor Josep Pla, el pediatra Pompeio Pascual, que eren condeixebles, i el doctor Pericot, dos anys més jo­ve que els anteriors.

Josep Pla, en la seva tan coneguda obra Girona, un llibre de records, fa una àmplia descripció de l'Institut. L'edifici, els pofessors, els subalterns, els alumnes, els mètodes de treball, la incidència social i ciutadana del centre..., tot passa per la seva descripció crítica.

EI criteri de Josep Pla sobre el centre docent és totalment negatiu, fins al punt que suscità una forta reacció del doctor Carreras Artau. Tomàs Carreras Artau, catedràtic de Filosofia a la Universitat de Barcelona i president de l'Institut d'Estudis Gironins, havia estat també estudiant de l'Institut de Girona, un any abans que Pla; però havien estat deixebles dels mateixos professors. Carreras sentia una gran estima pels professors que Pla tractava despieta­dament en la seva obra. En els Annals de l'institut d'Estudis Gironins, el doctor Carreras publicà una duríssima crítica del llibre de Pla. EI qui hagi estat tes­timoni de l'equanimitat, la serenor, la delicadesa de tracte i el senyorial com­portament del doctor Carreras, comprendrà com devia afectar-lo l'actitud des­considerada de Pla vers els seus antics professors. Molt sensibilitzat havia d'estar el doctor Carreras per arribar a publicar tan dura crítica contra Pla, al qual, tanmateix, tracta d'amic, i fa públic reconeixement de la seva vàlua com a escriptor.

Tomàs Carreras Artau havia obtingut brillantment el títol de Batxiller l'any 1893. En tots els seus estudis destacà com a alumne excel·lent. En la Memò­ria de l'Institut en què es fa esment del final dels seus estudis en el centre, es destaca la seva personalitat extraordinària, que fa augurar resultats esplèndids en la carrera universitària i en la vida professional, auguris que es convertiren en brillant realitat. Carreras que -es doctorà amb les màximes notes en les fa­cultats de Filosofia i de Dret- en la revàlida de Batxiller havia obtingut la millor qualificació en la branca de ciències.

EI doctor Pompeio Pascual que, sense deixar de ser un humanista, pro­fessionalment fou un científic, pondera especialment la vàlua dels professors de Ciències i d'una manera especial dels doctors Estalella i Cazurro; d'aquest últim n'escrigué una completa biografia. En l'opuscle publicat pel doctor Pas­cual es faciliten dades històriques sobre l'Institut, recollides en la consulta del llibre d'Actes del Claustre.

EI doctor Lluís Pericot fa també un gran elogi dels professors Estalella i Cazurro; d'aquest esmenta principalment la seva tasca en el camp de l'arqueo­logia. Com a historiador, Pericot no pot deixar de destacar la figura de Rafael Ballester, de qui a més de rebre'n el mestratge en les aules, gaudí del seu trac­te per raó de veïnatge dels seus habitatges, fet que li facilità poder usar la biblioteca particular del professor.

En aquell Claustre del tombant de segle XIX-XX no es pot negar que hi hagués algun professor que només defensés la seva situació funcionarial i esmercés el mínim esforç en la seva tasca educativa; això sempre ha passat i sempre passarà. Però hi hagué figures destacadíssimes per la seva categoria humana, ciutadana, científica i didàctica. Els professors Espona, Massa, Sagrera, Xifra, Cazurro, Estalella, Balles­ter... mereixen ser recordats amb respecte i admiració.

EI doctor Joaquim d'Espona ocupà llargs anys la direcció de l'Institut amb una dedicació i un encert innegables. La seva inquietud científica el portà a fer notables innovacions en el camp de les tècniques agrícoles i de la maquinària que s'hi utilitzava.

EI doctor Massa regentà la càtedra de Preceptiva Literària i fou autor de textos que eren adoptats en nombrosos instituts i seminaris. Per dues vegades fou alcalde de la ciutat. Gestionà la creació del Tribunal Tutelar de menors i n’ocupà la presidència. Exercí l'advocacia i en presidí el Col·legi professional.

EI doctor Jaume Sagrera fou mestre de Llatí de moltes generacions d'es­tudiants. Autor de llibres didàctics. Presidí l'associació benèfica «La Caridad».

EI professor Xifra i Masmitjà, a més de catedràtic de Matemàtiques, era enginyer industrial. Actiu i suggerent com a professor, destacà com a investi­gador i com a home d'empresa, amb innovadores iniciatives. A ell es deu la ins­tal·lació de l'enllumenat elèctric als carrers de Girona.

EI doctor Cazurro, com a professor de Ciències Naturals, desenvolupà una intensa tasca científica i pedagògica. Les constants sortides al camp i les més llargues excursions científiques completaven el treball de classe. Els seus co­neixements profunds de Geologia el portaren a introduir-se en el camp dels estudis arqueològics; intervingué activament en els treballs d'excavació d'Em­púries. La seva tasca investigadora en aquesta especialitat originà que una de les troballes realitzada resultés paradigmàtica, i rebés el nom de «Vas Ca­zurro».

Una altra figura de primer ordre en el Claustre del nostre Institut és el doctor Estalella, professor de Física i Química. La seva vàlua científica, didàc­tica i organitzativa el portà a la direcció del Instituto Escuela de Madrid i, pos­teriorment, a la de l'Institut Escola de Barcelona.

Els textos d'Història, que amb el títol de Glio publicà el doctor Ballester, varen ser llibre de text de molts instituts d'Espanya, foren traduïts al francès; alguns fragments d’aquests textos s'integraren en llibres de lectura castellana uti­litzats en diversos instituts d'Alemanya.

Uns anys més tard cursava els seus estudis una altra generació que ha deixat constància escrita dels records del seu pas per l'Institut. En complir-se els vint-i-cinc anys de l'acabament dels seus estudis de batxillerat, el doctor Josep Maria Pla Dalmau, integrant d'aquesta promoció, que comença els es­tudis de batxillerat l'any 1915 i els acaba el 1921, va editar un opuscle en el qual es fa història de l'Institut del seu temps, hi dedica un record als professors i fa  constar unes breus dades biogràfiques de cadascun dels alumnes.

Aquella generació de batxillers aconseguí encara rebre les ensenyances d'una bona part dels professors a què hem fet referència anteriorment; d'alguns ja al final de la seva vida professional. Durant la seva estada a l'Institut es pro­duí la jubilació dels doctors Espona, Massa i Xifra.

En el darrer curs poden fruir de la presència d'un nou i destacat profes­sor, el doctor Alvarado, el qual només va romandre dos anys a Girona, seguint una brillantíssima carrera científica i docent als més alts nivells.

Per aquells anys es trobava en el millor moment de la seva brillant car­rera el doctor Frederic Dalmau i Gratacós; catedràtic de Filosofia, notable hu­manista que havia ampliat estudis a la Universitat de Lovaina i a Alemanya. Del 1913 al 1921 exercí la Secretaria de l'Institut.

L'any 1920 s'incorporava el professor de Física i Química, Joan Camps i Bellapart que en dues etapes ocuparia la Direcció de l'Institut.

Aquella promoció, la integraven 5 noies i 34 xicots, alguns dels quals destacaren en l'exercici de professions liberals i en el camp de l'Administració pública.

Quan aquests batxillers deixaren l'Institut, ingressà una nova promoció que també, en celebrar les noces d'argent, publicà un il·lustratiu fulletó recor­datori. Encara en aquesta promoció es nota un nivell numèric molt baix de par­ticipació femenina. Només eren sis noies en un curs en què hi havia trenta-tres nois. Aleshores era gairebé una constant que els alumnes de l'Institut assis­tissin a classes complementàries o de repetició. En general els catedràtics han destacat més per la seva formació científica que per la seva aptitud i dedicació pedagògica, tot i que en el nostre Institut hi ha nombroses excepcions. Atès que els aspirants a Batxiller ingressaven a l'Institut als deu anys, moltes famílies consideraven necessari proporcionar-los un complement a la lliçó ma­gistral rebuda a la classe oficial.

Dels components de la generació 1921-1927, uns assistien a la Acade­mia gerundense, mentre que uns altres anaven als Maristes. A la sortida de les aules s'organitzaven batalles entre un i altre grup, en els històrics paratges de la torre Gironella, on, a cops de roc, es dilucidaven les diferències.

Figura senyera d'aquella promoció era Jaume Vicens Vives, el qual tant destacava capitanejant un dels bàndols que combatien al carrer, com acapa­rant les matrícules d'honor en les més diverses assignatures. AI seu costat es feia notar Santiago Sobrequés que, anys a venir, seria brillant catedràtic del mateix Institut i qui en els nou anys en què n'ocupà la Direcció aconseguí tras­lladar-lo al nou edifici de les Pedreres.

Aquella promoció de batxillers ens pot recordar professors que l'anterior­ment esmentada no havia conegut: el doctor Aulet, catedràtic de Ciències Naturals; el catedràtic de Matemàtiques senyor Puig Elies, i el seu fill, el jove catedràtic de Geografia i Història, Ignasi Puig Bayer, qui més tard seria director del centre; també en la dècada dels anys vint va fer classe de Literatura i d'Història, el senyor Martínez Planells, director de la Biblioteca pública, situada en el mateix edifici de l'Institut; en aquest centre de lectura va realitzar una meritòria labor en circumstàncies difícils i amb mitjans .materials molt precaris.

Notable increment de l'alumnat i més presència femenina

L'Institut que ens defineixen els personatges que acabem de recordar continuà amb unes característiques pràcticament inalterables fins als primers anys de la dècada dels trenta. Dos factors influeixen notablement en l'important canvi que es fa notar en la vida de l'Institut. Per una banda una ràpida evolució social, per altra banda la transformació política que experimenta el país amb l'adve­niment de la República i la transformació social de la societat espanyola, però encara d'una manera més acusada de la societat catalana.

Aquests canvis implicaren la implantació d'un nou pla d'estudis, que afe­gia un anyal batxillerat, al mateix temps que suprimia l'examen d'ingrés a la Universitat; una de les característiques d'aquest nou pla era l'organització cí­clica de les assignatures.

Aquests canvis es feren notar en el considerable augment del nombre d'alumnes que es matriculaven per estudiar el batxillerat. I no només afectava la quantitat, sinó també el sexe i la procedència familiar. Fins aquell moment era excepcional trobar entre els estudiants de l'Institut fills de famílies modes­tes. Els estudiants de l'Institut eren majoritàriament fills de famílies benestants de la ciutat i en tot cas de funcionaris públics, especialment de mestres, que fent un gran esforç i considerable sacrifici feien estudiar els seus fills. També hi havia nois provinents de les comarques que eren de famílies significades de la propietat rural o fills del metge, farmacèutic o veterinari del poble. Però en la no­va situació ja es matriculaven alguns fills d'obrers, de petits comerciants i artesans, i també nois de la pagesia menys qualificada.

Potser el que més cridava l'atenció era la presència considerable de l'alumnat femení; mentre que en la dècada dels anys vint, en un curs d'una trentena de nois hi trobem cinc o sis noies, en els anys trenta en un curs d'un centenar d'alumnes la meitat són xicots i l'altre meitat són noies.

EI pla professional de magisteri, que exigia per ingressar a la Normal pos­seir el títol de Batxiller al mateix temps que garantia plaça en propietat a la sortida de la Normal, aportà un bon contingent d'estudiants al batxillerat, i entre ells una bona proporció d'alumnat femení.

Aquesta notable afluència d'estudiants creà problemes en el funcio­nament de l'Institut. Especialment problemes relatius a l'espai físic. La neces­sitat que s'havia formulat anteriorment de disposar d'un nou local, més modern i més ampli, es féu peremptòria.

Fins aquell moment cada càtedra tenia la seva pròpia aula, amb el material pedagògic corresponent a cada assignatura. Era un detall que ajudava els alumnes a ambientar-se en cada assignatura. Però amb el creixement experimentat en el nombre d'alumnes, ja no fou possible seguir inalterablement aquesta norma.

Quan només era el primer curs el que rondava la xifra del centenar d'alumnes, obligà a situar les seves classes en l'aula d'Història Natural, l'única que tenia capacitat per encabir-los. Però l'any següent ja foren dos els cursos nombrosos, i aleshores es va fer necessari dividir cada curs en dos grups: un de masculí i un de femení.

L'any 1932, en un acte solemne, presidit pels presidents del govern de Madrid, i de la Generalitat de Catalunya, senyors Azaña i Macià, el ram de Guerra feia lliurament a la ciutat dels baluards del Mercadal. La muralla ja havia estat enderrocada en la seva major part, i des dels primers anys del segle, a poc a poc s'anava urbanitzant el que és ara la Gran Via de Jaume I. Però res­taven encara dempeus alguns dels cinc baluards exteriors que havien com­plementat aquesta muralla. Amb la disponibilitat d'aquests espais la ciutat comptaria amb els solars necessaris per poder-hi aixecar els edificis de serveis públics que tanta falta hi feien. Era el moment de demanar un solar per edificar-­hi un nou Institut. L’Ajuntament, ara propietari dels solars, ja estava d'acord a cedir-ne per a l'Institut, per a la Normal, i per a residència de professors i es­tudiants; tant i més, atès que l'alcalde era professor de la Normal. Però després faltava la segona part, la més difícil, que el Ministeri consignés les quantitats necessàries per construir els edificis.

Però el projecte que en aquells moments es considerava esplèndid i am­biciós, ben mirat era molt mòdic i una mica curt de visió. Es pretenia construir la Normal i l'Institut en el solar de l'antic baluard de Santa Creu que ocupa ara el cinema Ultònia.

Els tràgics anys de la Guerra

Amb això arribà el daltabaix de l'any 1936, que afectà tots els aspectes de la vida del país, i per tant també la del nostre Institut.

Un professor, el senyor Antoni d'Espona morí assassinat, i alguns altres hagueren de fer-se fonedissos, davant el temor del que els pogués passar. EI senyor Espona era catedràtic de Llengua i Literatura espanyoles; molt apreciat per la qualitat de les seves explicacions i pel seu tracte deferent i benèvol amb els alumnes. Havia estat director del Centre.

També alguns alumnes foren víctimes de la revolució, mentre que altres s'exiliaren amb les seves famílies que se sentien amenaçades per aquella delicada situació que vivia el país.

Arribat el moment de començar el nou curs, l'Institut es trobava amb una notòria manca de professorat. Per cobrir d'alguna manera les baixes es de­manà i s'obtingué la col·laboració de joves universitaris, que en aquell moment es trobaven inactius a causa de no haver-se obert la Universitat. Aquells joves estudiants exerciren magníficament el seu nou i improvisat paper; i ho feren amb gran il·lusió i dedicació, tot i que la majoria no havien pas orientat la seva carrera cap a la docència.

Les successives mobilitzacions obligaren aquells joves a deixar la seva feina a l'Institut. Però aleshores anaren arribant professors que fugien de les contrades més afectades per la guerra, i anaren cobrint les vacants existents en el centre.

En aquelles difícils circumstàncies fou nomenat director de l'Institut el ca­tedràtic de Matemàtiques Marcel Santaló i Sors, el qual exercí el càrrec amb la prudència i el tacte que requeria la delicada situació. En ser mobilitzada la seva lleva, el substituí en la direcció el catedràtic d'Agricultura, Albert Balari i Galí.

De tota manera, la anormalitat que es vivia al carrer també es feia notar en el funcionament de l'Institut. Tothom vivia alertat pels esdeveniments, aquells que es vivien i els que es temia que poguessin presentar-se. L'escassetat d'ali­ments, el perill dels bombardejos, la inseguretat personal, la manca en alguns moments del corrent elèctric, la incertesa del futur; tot influïa en els ànims de professors i alumnes.

Alguns professors foren mobilitzats i hagueren de deixar l'Institut. Més endavant també foren cridats a files alguns estudiants dels cursos superiors. Un dia a la setmana tots els estudiants majors de quinze anys eren portats a Colera per fer treballs de protecció de la via fèrria castigada pels atacs que, des del mar i de l'aire, la prenien per objectiu. Per tractar-se de menors d'edat les protestes dels pares aconseguiren interrompre aquesta pràctica.

Si bé la nova situació es féu notar en el rendiment de les classes, no inci­dí d'una manera important en el contingut de les ensenyances. Potser el canvi més notori fou que algunes assignatures es donaren en llengua catalana, però no pas totes, ni tan sols la majoria. Tinguem present que alguns professors havien vingut de Castella o d'Extremadura i que altres -que parlar en castellà a casa o al carrer els hauria representat una dificultat- no haurien sabut com posar-s'hi per fer classe en català.

A les classes es barrejaren nois i noies. Fins i tot si un curs es desdo­blava en dos grups, un i altre eren mixtos. Però l'alumnat femení continuà tenint el seu espai especial de recreació i continuà usant la porta reservada a les noies i als professors

EI curs 1936-1937 es donà amb moltes irregularitats, especialment en el primer trimestre; el curs 1937-1938 ja fou més normal; el curs 1938-1939 s'aca­bà abans de finir el primer trimestre.

Se suprimiren del calendari escolar totes les festes religioses, excepte els diumenges, com també se suprimiren les vacances de Nadal i de Setmana Santa. EI mateix dia de Nadal dels anys 1936 i 1937 es va fer classe com un dia qualsevol. Per Nadal del 1938 ja s'havia donat el curs per acabat a causa de la proximitat del front de guerra. Dins la primera quinzena de gener de 1937 i de 1938, però sense incloure el dia 6, es donà una setmana de va­cances amb el nom de «Setmana del nen».

La incautació per part de l'administració pública de tots els edificis de caràcter religiós féu albirar una solució al problema de local que patia l'Institut. Se li destinà el convent de les Adoratrius, situat a la Ronda del doctor Robert (ara Pare Claret). L'edifici era de molt grans dimensions. Ben airejat i amb zo­nes molt assolellades. Disposava d'un pati interior i d'una gran horta.

La capella es convertiria en saló d'actes, i la resta de dependències de la planta baixa i del primer pis serien transformades en aules, laboratoris, bi­blioteca, despatxos i oficines. Totes les dependències tindrien amplitud i ge­nerositat d'espais. En una segona fase de l'adaptació, el segon pis seria des­tinat a residència d'estudiants. Tornava a plantejar-se el tema ja antic de la re­sidència. Però tampoc ara no es resoldria.

Ja es començaren a fer algunes classes en aquell gran edifici, en la façana del qual va lluir-hi molt temps, fins i tot quan ja tornava a ser convent, un rètol que deia Instituto Nacional de Enseñanza Media.

Canviada la situació política, el convent fou restituït a l'orde que en tenia la propietat, i l'Institut tornava a quedar reduït al vell edifici del carrer de la Força, que mai no havia deixat de funcionar del tot.

En els darrers dies de la guerra, serveis del Ministeri d'Educació, en retirada, s'instal·laren a l'edifici de l’Institut, on el personal menjava i dormia; hi deixaren, en marxar, material inservible. L'única dependència que no fou en­vaïda va ser la Biblioteca; el subaltern que n'era responsable s'hi mantingué de nit i de dia, per tal d'evitar que ningú s'hi instal·lés.

La difícil recuperació

Acabada la guerra, era coneguda oficialment la disposició donada pel Govern de Burgos, en virtut de la qual els estudis cursats en «Zona Roja» no tenien validesa. Però per tal de no causar un greu perjudici a la totalitat dels estudiants que ens trobàvem en aquella situació, ens convocaren uns exàmens extraordinaris per convalidar els estudis realitzats i invalidats. L'examen se celebrà als primers dies del mes d'agost d'aquell any 1939, i fou precedit per un curset intensiu que durà des del mes d'abril fins a les darreries de juliol.

En canviar la situació política del país també canvià el panorama intern de l'Institut. Alguns professors s'exiliaren, altres foren traslladats forçosament a un altre Institut; i encara s'hi ha d'afegir que en començar el curs 1939-1940, al­guns dels més caracteritzats catedràtics tingueren l'oportunitat de traslladar-se a un institut de Barcelona. Una càtedra a Barcelona o a Madrid era la màxima aspiració de tot professor.

Les baixes, que eren moltes, s'hagueren de cobrir com es pogué. Dels antics només quedaren tres catedràtics. La resta de places eren vacants i, de moment, només es podien cobrir amb professors interins. També algun profes­sor de la Normal treballà un temps a l'Institut, en comissió de serveis.

En els exàmens extraordinaris de convalidació s'aprovaven o se suspe­nien cursos sencers, no assignatures soltes. Una bona part dels alumnes apro­varen els tres cursos, altres dos, altres un. Algun estudiant es desanimà i aban­donà els estudis.

En aquells primers anys de postguerra la vida de l'Institut transcorregué de manera precària. EI director, el senyor Gener, hagué d'esmerçar esforços extraordinaris per mantenir el centre en funcionament: escassos recursos eco­nòmics, un professorat heterogeni i molt mal pagat, els alumnes afectats en el seu rendiment pels tres anys de anormalitat. No es podia fer cap obra de millora a l'edifici; amb prou feines les de pur i imprescindible manteniment. Durant la guerra l'edifici no havia rebut l'impacte de les bombes, però durant els tres anys no s'hi havia fet cap obra de conservació.

L'any 1938 el Govern de Burgos havia disposat un nou pla d'estudis que transformaria considerablement les característiques de l'ensenyament secun­dari. Les humanitats hi tenien una gran preponderància. S'hi afegia l'assig­natura de Religió, que havia estat suprimida en temps de la República. A més hi figuraven les assignatures d'Educación Física i Formación del Espíritu Na­cional, que s'encarregaven a personal de la Organización juvenil de FET y de las JONS. L'alumnat femení cursava les Enseñanzas del Hogar, que anaven a càrrec de la Sección Femenina.

En aquells primers anys de postguerra, la separació de sexes entre l'alumnat fou total i absoluta. No només a les zones d'esbarjo, sinó també a les classes, a la sala d'espera i a l'entrada de l'edifici. En els actes públics que se celebraven en la gran aula de Ciències, en funció de Paraninf, hi assistien nois i noies, però sense barrejar-se.

Potser en el que més afectà l'Institut el nou pla d'estudis fou la consi­deració de col·legis reconeguts que s'atorgà a alguns centres privats, especial­ment, i en el cas de Girona exclusivament, de caràcter confessional.

A la nostra ciutat, el Col·legi de Germans Maristes, de la Immaculada, i el de les Religioses Escolàpies, de la plaça de la Catedral, obtingueren el reconei­xement oficial dels estudis que s'hi impartien. Aquest fet incidí fortament en la matrícula de l'Institut. Moltes famílies consideraven que en els col·legis religiosos hi havia més ordre i disciplina; més control del rendiment i una formació religio­sa més garantida. I mentre els col·legis s'omplien, l'Institut es buidava. De mo­ment encara quedaven els darrers cursos amb un nombre important d'alumnes, però a mesura que aquests anaven acabant els estudis i entraven noves ge­neracions, el nombre d'alumnes s'anava reduint d'una manera alarmant; fins i tot algú arribà a vaticinar que els Instituts deixarien de ser centres docents per quedar reduïts a oficines de matriculació.

Els col·legis reconeguts havien de comptar amb un nombre determinat de llicenciats en Lletres i Ciències. Complert aquest requisit, tenien una llibertat absoluta per contractar professorat amb qualsevol titulació i fins i tot sense cap titulació.

Mentre el professorat de l'Institut ingressava mitjançant una oposició rigo­rosíssima, i era preceptiu que fins els professors interins, auxiliars i ajudants, tinguessin la titulació universitària corresponent, els més qualificats dels pro­fessors de col·legis privats eren només llicenciats, sense cap prova posterior d'accés. Mentre en els Instituts l'assignatura de Religió era impartida sempre per un sacerdot qualificat, i sovint doctor en Teologia, en els col·legis la podia donar un hermano o una monja, a vegades amb una formació molt limitada.

Però, tot i això, la gent tenia la seva confiança posada més en l'escola privada que en l'Institut.

Els col·legis reconeguts podien qualificar els seus alumnes amb tota lli­bertat i sense cap control, fins al final dels set cursos, Però per poder obtenir el títol de Batxiller, tant els alumnes procedents dels col·legis, com els que havien cursat a l'Institut havien de passar per l'Examen d'Estat. Aquest examen que es feia a la Universitat davant d'un tribunal format per professors universi­taris, la majoria dels quals no tenien ni idea del que es podia exigir a un alumne de batxillerat. Aquest examen barrà a molts estudiants el pas a la Universitat, i no només això, sinó que si no s'aprovava, els set cursos realitzats quedaven sense cap validesa oficial. La matrícula de l'Institut, que havia anat augmentant des de la seva fundació i d'una manera espectacular en els cursos dels anys trenta, ara anava disminuint d'una manera notable. Els cursos arribaren a ser extremadament minoritaris.

Normalització i posterior expansió

Successives modificacions del pla d'estudis anaren fent evolucionar aquella tan injusta situació. Es creà el títol de Batxiller elemental que s'obtenia amb una revàlida després del quart curs, títol que donava accés a cursar carre­res de grau mitjà, com el magisteri i els peritatges. Més endavant l'examen de grau ja es va fer als Instituts, i aquests recuperaren el prestigi que se'ls havia volgut regatejar. La matrícula anà augmentant fins assolir cotes que mai s'havien experimentat.

En els temps més difícils, que corresponen a la dècada dels anys qua­ranta, el professorat de l'Institut va fer un gran esforç per tal de mantenir el prestigi del centre i conservar l'alumnat.

L'any 1942 arribà una nova fornada de catedràtics. Eren professors joves que acabaven de guanyar les oposicions i que acreditaven un alt nivell científic, tot i que la majoria portava anys de pràctica docent ja que procedia dels cèlebres cursets de l'any 1933.

Sota la direcció de Joaquim Florit, un Claustre integrat per homes tan qualificats com Sobrequés, García López, Gassiot, Ruiz Bermúdez, Fuentes, Folch, Batlle... donà un alt nivell a l'ensenyament i aconseguí, vencent múltiples dificultats, que l'Institut visqués una de les èpoques més efectives en la seva tasca docent. En aquell conjunt professional de gran altura, els catedràtics Gener, Burch i Fustagueras representaven l'antiga solera que els nous venien a rejovenir.

En aquesta transcendental època de la vida del nostre centre docent és de destacar la important tasca que hi realitzà el senyor Gener, primer com a director, en un moment difícil de recuperació, i llargs anys com a secretari, lluitant amb constància per suplir totes les deficiències que es presentaven.

Posteriorment s'anaren produint els naturals relleus a causa de jubila­cions i trasllats, i nous i valiosos elements s'anaren incorporant a l'ensems que la matrícula ja emprenia una inflexió positiva i tornava a ser necessari dividir cada curs en diversos grups per tal de no carregar amb excés les classes.

Durant aquells anys difícils en què el nombre d'alumnes oficials quedà tan reduït, l'ensenyament lliure s'incrementà considerablement amb l'aportació d'acadèmies i col·legis privats que no tenien el reconeixement oficial dels seus estudis i portaven els alumnes a examinar-se a l'Institut.

Entre aquests centres i l'Institut s'establí una perfecta convivència. Per evitar el trauma de l'examen únic a final de curs es realitzaren exàmens trimes­trals que, fins i tot, es practicaven en el propi centre, on es traslladaven, a tal efec­te, els catedràtics.

Els col·legis del Collell, el Joan Bruguera, l'Eiximenis, La Salle de Girona, l'acadèmia Coquard, diversos col·legis de dominiques i de carmelites de di­verses poblacions, el de les monges blaves de Lloret, les acadèmies Bragulat de Banyoles i la de mossèn Benet de Santa Coloma de Farners... es beneficia­ren d'aquest còmode sistema, al mateix temps que ajudaven a mantenir la vitalitat de l'Institut.

També l'Institut s'esforçava per projectar-se a la societat gironina, orga­nitzant actes culturals, conferències públiques, sessions teatrals, i unes lluïdes festes de Sant Tomàs.

EI llarg camí vers el nou edifici

L'edifici s'anava envellint de dia en dia. Cada cop semblava més a prop la possibilitat d'unes noves i modernes instal·lacions, però la cosa no s'acabava de resoldre. Com que s'esperava el canvi, no hi havia gaire preocupació per arreglar el vell casalot que es preveia poder abandonar relativament aviat. Però els tràmits eren llargs i costosos; també calia posar-se d'acord per designar l'emplaçament.

EI Ministeri d'Educació estava decidit a portar endavant la nova edifi­cació, però l'Ajuntament havia de cedir el solar on s'havia d'aixecar l'edifici. L'Ajuntament anava escàs de recursos i no tenia solars propis, en un moment en què el terme municipal era reduïdíssim. I, a més, tothom volia que els ser­veis públics se situessin en zona cèntrica.

L'oferta de la corporació municipal es concretava en l'antic edifici de la Universitat, conegut vulgarment per «Les Àligues». Però aquell emplaçament no era ben vist per la direcció de l'Institut. Ja es considerava que el local de la Força era desplaçat del centre urbà, i el de la plaça de Sant Domènec ho era encara molt més. L'accés per carrers poc transitats i, de nit, mal il·luminats. EI lloc era solitari i inhòspit. Hi havia la preocupació que les famílies no voldrien enviar els seus fills, i molt menys les seves filles, a aquell lloc tan llunyà i inoportú. Aquests eren els criteris en aquells moments en què semblava que la ciutat només fos la Rambla, la Plaça del Vi i els seus entorns més immediats.

Es volia l'Institut en un lloc cèntric de la ciutat, com podia ser-ho el que deixaria la caserna d'Artilleria, a l'actual plaça de Salvador Espriu. També s'havia parlat de comprar el convent de les Adoratrius o el de les Germanetes dels Pobres. Però calia que les respectives comunitats volguessin vendre. Per altra banda, el Ministeri exigia que l'edifici comptés amb un solar suficient­ment extens per poder-hi encabir instal·lacions esportives. Això dificultava enormement la solució del problema. Era pràcticament impossible trobar un solar cèntric i suficientment extens i que, a més, fos accessible a les possibili­tats de l'erari municipal.

Trobà la solució el tinent d'alcalde de Cultura, senyor Cosme Casas, bon amic de l'Institut on, en alguns cursos, havia fet classe de Dibuix. Apuntà la solució d'adquirir el solar de les Pedreres, on anteriorment hi havia hagut el col·legi Prat de la Riba; era una torre familiar amb un jardí bastant gran; el solar resultant donaria per construir-hi un gran edifici, amb els espais lliures indispen­sables, encara que no suficient per encabir-hi un camp d'esports. Però la pro­ximitat de l'estadi de Vista Alegre feia factible un conveni amb l'entitat que n'era titular per tal que els alumnes el poguessin utilitzar per realitzar les pràctiques esportives. Tenia un triple accés per zones no gaire allunyades del centre urbà.

Acceptada la proposta per totes les parts, i adquirida la finca per l'Ajun­tament, el Ministeri encarregà el projecte del nou edifici a l'arquitecte gironí Josep Claret Rubira.

L'elaboració del projecte no fou fàcil ni ràpida. Els serveis tècnics del Ministeri reiteradament sortien amb noves exigències que obligaven a fer recti­ficacions i remodelacions.

Finalment, l'obra es pogué executar i dintre del curs 1966-1967 es tras­lladaren a l'edifici de nova planta, tan desitjat i esperat, aquelles pertinences de l'Institut que tenien valor per ser conservades. En aquell mateix curs ja s'hi van fer les classes sense esperar que se celebrés l'acte d'inauguració, acte que, després de més de vint-i-cinc anys de funcionament, encara s’ha de celebrar.

En el moment del trasllat era director del centre el catedràtic de Geo­grafia i Història Santiago Sobrequés i Vidal, que en els anys immediatament anteriors no havia regatejat esforços per culminar l'obra, continuant les ges­tions que més de deu anys abans havia iniciat el seu antecessor Joaquim Florit.

Posat en funcionament el nou edifici, es tractava de donar-li un nom oficial. Quan un grup d'alumnes es mogué per demanar que se li atorgués el de Jaume Vicens Vives, la direcció i el Claustre ja havien cursat la proposta, en el mateix sentit.

No hi hagué cap dificultat per aconseguir el que es proposava. La des­tacada personalitat de Jaume Vicens era inqüestionable, des de tots els punts de vista. A la seva categoria professional i científica s'hi unia el fet de ser fill de Girona, i alumne destacat del mateix Institut.

A la Memòria que el doctor Dalmau llegí en l'acte inaugural del curs 1920-1921, es fa constar textualment: «Tomaron parle en las oposiciones a la nota de sobresaliente que da derecho a matrícula de honor en las asignaturas de primer curso, cinca de los alumnos aprobados en ingreso. EI tribunal concedió un sobresaliente, siendo agraciado el aventajoso alumno Don Jaime Vicens Vives. EI Claustro, al felicitarle por la merecida y honrosa distinción de que ha sido objeto, le recomienda que no ceje en el camino emprendido i que aproveche los buenos auspicios con que comienza su carrera !iteraria». Aquesta recomanació va ser seguida sense cap reserva; la seva carrera va ser brillant i destacada fins que la truncà una mort prematura. Exactament cin­quanta anys després del seu brillant ingrés a l'Institut, el centre que l'havia aco­llit com a alumne distingit ara era posat sota el seu nom insigne.

EI doctor Sobrequés, després d'exercir durant nou anys la direcció, i amb el propòsit d'orientar els darrers anys de la seva activitat professional a la do­cència universitària, i d'intensificar la tasca investigadora que ja venia realit­zant, deixà el càrrec directiu, en el qual el succeí el catedràtic de Llengua i Lite­ratura Ignasi Bonnín i Valls.

Per aquells temps la vida de l'Institut havia canviat molt. Per una banda es produïa un augment considerable de la matrícula. Els cursos s'havien de dividir en diversos grups. EI nombre de professors es multiplicava. Però el que més es féu notar fou el ressò que la vida social i política del país tingué en la comunitat estudiantil. EI que en altre temps havia estat exclusiva de la Universitat, i en­cara més concretament, d'algunes facultats, ara es prodigava en els instituts.

EI nou director s'hagué d'enfrontar amb uns problemes nous fins aquell moment: pintades a les parets, repartiment de fulls volants, participació dels alumnes en manifestacions de carrer, intervenció de la policia, tocs d'atenció per part del Governador Civil...

Tota aquesta problemàtica creava una situació que no tenia precedent en la ja llarga història del nostre Institut; però no era pas exclusiva del mateix, sinó un reflex del que passava a tot el país i a tots els nivells de concentració juvenil i especialment en el món intel·lectual. Tota aquesta situació, forçosament havia d'incidir en la qualitat de l'ensenyament i en el rendiment del treball de pro­fessors i alumnes.

Aquelles circumstàncies excepcionals passaren, tot donant pas a una època de més estabilitat. La vida estudiantil es normalitzà. Paral·lelament es produí una veritable explosió demogràfica en el camp, de l'ensenyament mitjà i superior. Es presentà la necessitat de crear nous centres i d'aixecar nous edi­ficis. Els alumnes es compten per milers i els professors per centenars. Ara a Girona ja no podem parlar de l'Institut, sinó dels instituts. L'Institut Vicens Vives ja no és l'Institut de Girona, sinó un dels instituts de Girona; però sí que amb tot el dret es pot considerar i es considera l'hereu i el continuador de l'Institut creat l'any 1845, i del que enguany celebrem el cent cinquantè aniversari.


Enric Mirambell i Belloc
Cronista Oficial de la ciutat de Girona


Institut Jaume Vicens Vives - C/ Isabel la Catòlica, 17, 17004 Girona - 972 200 130 - ins-jvicensvives@xtec.cat                     avís legal

Inici